Com ja vaig indicar a la meva última opinió, el nostre país no és aliè a les resolucions que es dicten per tribunals estrangers en matèria de protecció de dades. Més encara quan aquestes resolucions són dictades pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i quan es pronuncien sobre els drets que assisteixen als ciutadans de la Unió Europea. També, a tercers països en aplicació del règim transfronterer.
En aquest sentit, el TJUE ha dictat recentment una sentència en matèria de protecció de dades arran d’una demanda d’un ciutadà contra una empresa. Concretament, s’ha pronunciat pel que fa al tractament de dades sobre les afinitats polítiques d’un ciutadà. El greuge s’origina perquè l’empresa que en fa el tractament no sol·licita el seu consentiment.
A la sentència del TJUE, aquest resol qüestions que tracten sobre les infraccions del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), la relació d’aquestes amb els danys i perjudicis, i el dret a rebre una indemnització compensatòria. Quant a l’existència del dret d’indemnització, el TJUE fixa tres criteris.
D’una banda, cal que existeixi una infracció de les disposicions del RGPD pel que fa al tractament de les dades personals; i d’altra que, a conseqüència de la infracció, l’interessat hagi patit danys i perjudicis que pugui provar. Addicionalment, el TJUE afegeix un tercer requisit en considerar que és necessària una relació de causalitat entre la infracció i els danys i perjudicis soferts.
Així, no n’hi haurà prou amb la mera infracció de la norma per reconèixer un dret a indemnització, sinó que a més cal que existeixi una relació de causalitat que fonamenti el dret a la indemnització.
En qualsevol cas, el que sí que hem de tenir clar els ciutadans és que la reclamació de danys i perjudicis es diferencia essencialment de les multes, atès que aquestes últimes no requereixen de l’existència de danys i perjudicis ni d’una relació de causalitat.
A banda de tot l’anterior, la sentència també assenyala que la indemnització per danys i perjudicis no està supeditada al fet que s’assoleixi un determinat llindar de gravetat. De fet, el RGPD no fixa cap límit en considerar que supeditar la indemnització per danys i perjudicis immaterials a un determinat llindar podria menyscabar la coherència del règim establert pel RGPD.
L’anterior respon al fet que la graduació d’aquest llindar -del qual dependria la indemnització- podria canviar, en funció de la valoració dels jutges que coneguin l’assumpte.
Així, i tenint ja clars els tres criteris que apliquen a una indemnització per danys i perjudicis, cal saber que seran sempre els jutges nacionals, en el nostre cas, els batlles i tribunals andorrans, els que decideixin en darrer terme sobre l’abast de la reparació pecuniària que correspongui a un ciutadà. En qualsevol cas, aquests sempre respectaran els criteris europeus fixats pel TJUE i vetllaran pel compliment dels principis d’equivalència i d’efectivitat.
