Hi ha dades macro que apunten cap a una lenta recuperació de l’economia, no només espanyola sinó dels països de l’Europa del Sud. Mariano Rajoy treu pit adduint que ha «fet els deures» que li va imposar l’FMI i el directori alemany que governa Europa. I des d’aquesta perspectiva, amb un augment espectacular de les desigualtats, disminució de la cobertura social, de l’educació i de la sanitat, es presenta a les eleccions europees amb cara d’haver triomfat. Les eleccions europees, que en realitat haurien de ser les més importants, perquè qui de veritat governa és Europa, són sobretot una prova de laboratori per als partits espanyols .
No cal que els partits tinguin pudor. Es donen el luxe de tornar a fer promeses que seran tan falses com les que van fer a les eleccions generals. Com la dreta espanyola s’alimenta en la manca de vergonya, després es ventilen els incompliments amb frases solemnes què va patentar Rajoy : «No he complert les meves promeses, però he complert amb el meu deure». El compliment del deure és una aposta en la que qui juga decideix si guanya; no està subjecte a control democràtic, perquè no hi ha manera de taxar aquest deure que no sigui la voluntat de qui profereix la promesa.
Ara s’anuncien reformes fiscals, s’aixequen taxes municipals i es prometen llocs de treball. Ara són 600.000 llocs de treball, perquè prometre amb aquest quadre més seria recordar el que va dir el PP quan Felipe González va prometre 800.000 llocs, que després en realitat va crear. L’electorat és fàcil d’anestesiar. Els impulsos mediàtics són tan volàtils que canvien les tinences amb pures operacions de màrqueting .
Al PP, el seu sociòleg de capçalera, Pedro Arriola, té credos establerts pels neoconservadors nord-americans. No immutar amb la realitat i ignorar és un d’ells. Mobilitzar l’electorat més radical i incondicional encara que es renunciï a l’ampliació del vot. «Si voten els fanàtics, no ens anirà malament», pensa Arriola. Val més el desprestigi del contrari que l’ampliació dels afins. Per això ara s’instal·la barra de negar l’empobriment d’una capa important de la població , la consolidació dels que més guanyen i més tenen i la manca d’expectatives dels milions de persones que aquesta crisi ha deixat fora del sistema. Rajoy ens vol convèncer que és molt bo que hi hagi més rics de veritat. El tauró devora, però alguna cosa esquitxa per als peixets Aquest hauria de ser l’eslògan del nou capitalisme.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
