PERIODISTA
Ja fa alguns anys Jean Pierre Bayard i Robert Bayard van escriure un assaig bastant lleuger, del gènere que jo anomeno d’«usar i llençar», titulat ¡Socors, tinc un fill adolescent!. El títol era tan bo que es va convertir en un èxit editorial, malgrat el seu fluix contingut.
M’he enrecordat del llibre durant el cap de setmana, quan un jutge decideix enviar a una parella de la guàrdia civil per alliberar a una adolescent de 16 anys, a qui el seu pare havia castigat amb no sortir de casa. Com qualsevol pare sap com se les gasta una adolescent quan les hormones estan en plena ebullició, la va tancar, perquè si no la tanca temia que no hagués complert el càstig.
L’estupidesa és un estat mental del qual ningú estem lliures, ni tan sols un jutge de guàrdia, i ara tenim a una adolescent reclosa en un centre d’acollida, és a dir, a la qual han arrencat de la seva llar natural, a un pare en llibertat amb càrrecs, esperant a veure si li treuen la pàtria potestat, i a una mare acusada de complicitat de segrest, perquè l’estupidesa ha assolit tal grau de perfecció, que li pegues una hòstia al mocós del nen perquè s’ha atrevit a insultar la seva mare i, a continuació, no faltarà un jutge neci que t’acusarà de maltractaments a un menor, el portarà a un centre d’acollida, que, com tothom sap és un lloc on els nens estan molt millor que amb els seus pares , i el problema és que, passat el temps, no li pots portar el nen a que visqui a casa del jutge, per veure si el jutge, un dia, s’atreveix com en la cançó de Serrat a dir «nen deixa ja de fotre amb la pilota», perquè allà se li pot agafar per maltractaments psicològics.
Tenim un problema, però no és ni de pares, ni d’adolescents, sinó d’una silenciosa invasió de ximples que han arribat massa alt. Socors, que visc a Espanya!
Per a més informació consulti l’edició en paper.
