Per a la «Single Euro Payments Area» -millor coneguda per l’acrònim en anglès separació i que és una zona que actualment comprèn a 36 països europeus, la normalització tecnològica és pedra angular de la integració de xarxes telemàtiques, com ara el mercat de pagaments de la zona SEPA. El recurs a normes elaborades per organismes de normalització internacionals o europeus va ser obligatori en totes les operacions de pagament a partir d’una data determinada pels reglaments de Dret de la Unió Europea. En els serveis de pagament com els càrrecs i transferències bancàries, aquestes normes són, d’una banda, la utilització de l’International Bank Account Number -més conegut pel seu acrònim IBAN- que és el Codi internacional de compte bancari; i de l’altra, l’ocupació del Business Identifier Code -millor conegut com codi Bic- per identificar l’entitat bancària, l’oficina, la localitat i el país on es troba el banc que administra el compte corrent.
Amb anterioritat, el nombre d’un compte bancari era el Codi de Compte Corrent o CCC, i que identificava inequívocament un compte bancari individual mantinguda amb una entitat de crèdit en un Estat, i que podia utilitzar-se per a operacions de pagament d’àmbit nacional. En l’actualitat, el mateix compte corrent s’identifica amb un nombre IBAN que és vàlid tant per a les transaccions domèstiques com per a les operacions de pagament transfrontereres. Des de gener de l’any 2008 l’IBAN i el BIC es van començar a utilitzar a la zona SEPA com a identificadors dels comptes, i, concretament en els serveis bancaris de transferències entre comptes corrents.
Els reglaments de la UE que regulen la SEPA també preceptuen l’obligació de la norma d’enviament de missatges en l’àmbit dels serveis financers «ISO 20022 XML» per a totes les operacions de pagament a la zona SEPA que siguin transferències i càrrecs en euros. L’ocupació d’aquestes normes per totes les entitats que realitzin serveis de pagament és, per tant, imprescindible perquè hi hagi la plena interoperabilitat en tota la zona SEPA.
Un altre dels objectius dels reglaments de la UE és facilitar l’automatització dels pagaments. Per això estableix que el proveïdor de serveis de pagament (banc, caixa d’estalvis o entitat financera) assigna a cada client un número internacional de compte bancari, és a dir, l’International Bank Account Number o IBAN. Aquest codi IBAN és el número identificador d’un compte bancari internacional que identifica inequívocament un compte corrent individual en un Estat membre de SEPA i els elements són especificats per l’Organització Internacional de Normalització (ISO). L’IBAN es va crear per ajudar els bancs a automatitzar les transferències dins d’Europa, de manera que els pagaments intracomunitaris quedin assimilats als pagaments nacionals i es puguin aplicar les mateixes tarifes i terminis d’execució. El codi IBAN afegeix abans de cada número de compte quatre caràcters: dues lletres que identifiquen el país i dues xifres de control per evitar errors de transcripció. L’IBAN és necessari per a realitzar transferències o domiciliacions de pagament de càrrecs SEPA, tant en l’àmbit domèstic com en l’europeu. A partir del mes de febrer de 2014 en els països de la zona SEPA es va començar a deixar d’utilitzar l’antic Codi de Compte Corrent (CCC) i en el seu lloc es va haver d’emprar el codi IBAN.
L’entitat bancària també comunica al client el seu codi d’identificació del banc, és a dir el Business Identifier Code o BIC, també conegut com a codi SWIFT, que és un codi d’identificació bancària utilitzat en SEPA i normalitzat a nivell internacional. El codi BIC-SWIFT és el codi identificador de l’entitat que identifica inequívocament a un proveïdor de serveis de pagament (entitat de crèdit) i els elements són especificats per la ISO. Val la pena recordar, que el Reglament (UE) n ° 260/2012 va introduir un curiós canvi en la denominació del codi identificador; és a dir, de les paraules en anglès que formen l’acrònim BIC i que anteriorment eren: «Bank Identifier Code»; dit Reglament va transformar el nom en anglès del codi que va passar a denominar-se: «Business Identifier Code». El motiu de la substitució de la paraula anglesa «Bank» per la de «Business» va obeir al fet que la política de les institucions i organismes de la UE és obrir el mercat de les operacions de pagament a altres operadors que no siguin entitats de crèdit tradicionals , de manera que el vocable «Business» pot incloure a aquests agents als quals l’argot de SEPA denomina: proveïdors de serveis de pagament. Els usuaris de banca han d’indicar aquests codis per a les transaccions transfrontereres. En cas contrari, se li podran cobrar comissions addicionals per requerir una intervenció manual en les operacions de pagament. El proveïdor de serveis de pagament informarà al seu client l’import de les comissions addicionals abans que es realitzi la transacció.
En conseqüència, es va establir l’IBAN com l’únic identificador vàlid d’un compte de pagament a la zona SEPA a partir del mes de febrer de 2014. Per a les operacions de pagament transfrontereres dels usuaris aporten més el codi BIC de l’entitat destinatària de l’operació . De forma paral·lela, abans d’iniciar el procés de càrrec de càrrecs domiciliats, el pagador i titular del compte corrent facilitarà el seu IBAN i el seu BIC al creditor i emissor dels càrrecs electrònics SEPA. Ara bé, la regulació preveu que ja no cal el codi BIC (Business Identifier Code) per a operacions de pagament nacionals. I pròximament, no cal facilitar el BIC per a les operacions transfrontereres a la zona SEPA quan s’utilitzin instruments de pagament SEPA ja que l’IBAN ja conté la mateixa informació que proporciona el codi BIC-SWIFT. Cal tenir present, que el Reglament (UE) n ° 260/2012 assenyala que en la immensa majoria de les operacions de pagament que s’efectuen a la zona SEPA, es pot identificar un compte de pagament única utilitzant tan sols el número IBAN, sense necessitat d’especificar també el codi BIC.
L’esmentat Reglament europeu indica que, com a reflex d’aquesta realitat, els bancs de diversos Estats membres de SEPA han creat una guia, una base de dades o altres dispositius tècnics per identificar el codi BIC que correspon a un nombre IBAN específic. El Reglament opina que el codi BIC només es necessita en molt pocs casos de caràcter residual i que no sembla que estigui justificat, i seria massa costós, obligar a tots els ordenants i beneficiaris de tota de la zona SEPA a facilitar sempre el codi BIC a més del nombre IBAN, si es té en compte els pocs casos en què és necessari actualment. Segons aquest Reglament un enfocament molt més senzill consistiria que els proveïdors de serveis de pagament i altres parts solucionin i eliminin els casos en què un compte de pagament no es pot identificar inequívocament mitjançant un nombre IBAN determinat. Per tant, el Reglament europeu indica que s’han de desenvolupar els mitjans tècnics necessaris perquè tots els usuaris puguin identificar un compte de pagament inequívocament mitjançant el seu nombre IBAN sense necessitat d’indicar també el BIC.
Per facilitar les operacions de pagament, les entitats bancàries que pertanyen a la zona SEPA ofereixen serveis on line d’obtenció de l’IBAN, a partir de l’antic codi de compte corrent, de manera que l’ordenant d’una transferència transfronterera o domèstica pot esbrinar l’IBAN del beneficiari de les transferències. Al mateix temps, les autoritats responsables de la migració a SEPA en cada Estat mantenen a disposició dels ciutadans unes eines que els permet verificar, d’una manera senzilla i gratuïta, el codi IBAN corresponent. Aquestes eines són accessibles a través del web.
