Com el lector sap ben bé vivim en un món complex i diferent del que es vivia, no anem molt lluny, cap als anys 70. Aquell període era un temps de creixements econòmics i d’esperança de progressos democràtics. Els catalans, els espanyols, iniciàvem una transició que ens conduiria cap a un sistema homologat de democràcia liberal i per als andorrans una evolució política que ja permetria fins i tot el vot de la dona (1973).
Avui, en canvi, novembre de 2018, els catalans ja gaudim del sistema de democràcia liberal i els andorrans han consolidat unes institucions estatals reconegudes arreu. Ara, políticament, suportem una allau d’informacions que hem de pair en solitud. I això ens porta a reaccions diverses. Per fer-ho, uns creiem que és molt bo participar en les organitzacions polítiques, els partits, vaja, per tal d’intentar posar una mica d’ordre a tot plegat, d’altres pensen, en molts casos molt raonablement, que és millor preservar una certa llibertat individual davant de la imperfecció de les coses que ens envolten.
Perquè el lector pugui superar les meves confusions, haig de dir que jo estic afiliat a un partit polític des de fa gairebé cinquanta anys, és a dir que en les meves opinions sóc partidista. Fa poc vaig assistir a un acte públic a la Seu, molt ben organitzat, on es presentava un candidat a l’alcaldia de la nostra ciutat. No citaré el seu nom perquè aquest article pretén fer una crítica general d’una manera de pensar completament legítima. El candidat es va presentar com un bon pare de família, vinculat durant molts anys a la Seu i comarca, com un professional sanitari molt prestigiat i amb actuacions cíviques rellevants en diversos sectors. Ara ve el però, seguint la seva presentació va posar al damunt de les seves característiques curriculars, com gairebé la qualitat més destacada per ser possiblement elegit per al càrrec que aspira, el fet que no tenia carnet de cap partit i que això li permetia ser més aglutinador de vots ciutadans.
És clar, davant d’aquestes declaracions, la gent que fa cinquanta anys que tenim un carnet de partit a la butxaca no ens sentim en un estadi inferior de l’evolució humana però sí que ens pica una certa incomoditat. A veure si ens entenem, que un senyor que es presenta a una contesa política no tingui carnet de partit, no té cap més importància, hi ha tots els casos que es vulgui: ministres, parlamentaris, consellers generals, alcaldes, regidors. El problema, diguem-ne pomposament de filosofia política, és que un candidat, amb tota la bona fe del món, amb totes les característiques positives que es vulgui, cregui que és una qualitat gairebé màxima per ser alcalde d’una ciutat com la Seu el fet de no tenir carnet de partit.
Personalment, estic gairebé cansat -és una manera de parlar- de defensar els grans actius que representen els partits polítics, els sindicats, etc. Insisteixo, ja sé que aquest senyor no volia de cap manera menystenir els partits polítics, entre d’altres coses perquè ja es presenta en el marc d’una organització política, però em sap greu que si aspira a ser l’Alcalde de la meva estimada ciutat, cregui que sense carnet de partit s’arriba millor als electors. Que tingui en compte que tots els seus predecessors han estat persones amb un carnet més o menys gastat a la butxaca i que la situació de la campanya per les municipals, que comença tot just a escalfar motors, ens permet de comentar distesament aquesta anècdota.
Un dels camps de batalla que acostumo a visitar és el dels bars. Soc una persona que no concebria la vida humana sense l’existència d’aquests establiments. Acostumen a ser llocs on es palpa la realitat profunda del pensament de la ciutadania. Un bon cafè desvetlla els instints de comunicació i llavors et pots trobar amb proclamacions solemnes sobre les temàtiques més inesperades. I un tema clàssic és l’atac a l’existència dels partits polítics com a un dels elements essencials produïts pels pecats del món. I no dubto gens que en aquestes circumstàncies èpiques els polítics vocacionals, amb carnet o sense, fem com els futbolistes d’elit, donem tot el que portem dins nostre en defensa d’aquests pals de paller de la democràcia.
