Les comarques de l’At Pirineu –la Cerdanya, els Pallars, l’Alt Urgell i l’Alta Ribagorça– i la Vall d’Aran tenen avui poc més de setanta mil habitants, amb uns 12 habitants per quilòmetre quadrat. Si pensem que al conjunt de Catalunya la densitat de població és de 237 habitants i a Andorra de 162, la situació és propícia per defensar una major activitat procreativa dels pirinencs i les pirinenques d’aquest sector de la serralada.
La veritat és que no es tracta tant dels costums relacionals de les nostres parelles més fèrtils sinó d’aturar l’emigració de les capes més joves de la població, i a la vegada poder atreure ciutadania per tapar els forats més descarats. Alguns estudis apunten que caldria arribar a la xifra d’uns noranta mil altpirinencs i aranesos, això sí, com la bona pluja, ben repartits per capitals de comarca, capçaleres de les valls i alguns dels pobles d’alta muntanya amb més possibilitats de supervivència. Com es fa tot això?
Una primera instància pot ser la una intervenció decidida de l’administració pública, perquè deixar les nostres muntanyes a la seva pròpia inèrcia suposaria, de ben segur, davallar encara més en la seva regressió poblacional. Deixar un cos dèbil sense medicaments exteriors significa agreujar la seva malaltia. Cal que la Generalitat de Catalunya desplegui la totalitat de les seves delegacions territorials en les nostres comarques, amb decisió i sense retòriques de baix nivell.
Això suposaria una injecció d’iniciatives, un equip de gent molt ben preparat per fer front a tots els tipus de problemes d’una societat: els derivats de l’assistència sanitària, l’ensenyament, l’urbanisme, la promoció econòmica, la cultura… La relació del Govern de la Generalitat amb les comarques de l’Alt Pirineu ha de ser directa,i no a través dels centres provincials de Lleida i de Girona.
Ens cal adquirir una bona dosi d’autoestima a través de les nostres institucions, principalment els ajuntaments, que han de jugar un paper transcendental en la xarxa que cal bastir amb la col·laboració directa de la Generalitat i la d’institucions com l’actual Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran. I cal la futura, esperem que no molt llunyana, constitució de la vegueria, administració amb la qual aconseguiríem allò tan important per tenir una veu pròpia que superaria l’actual ambient de tants caps, tants barrets, en què viu l’actual fragmentació comarcal i provincial.
Els nostres lectors pensaran: i aquí, qui produirà riquesa empresarial si tot ho fiem al padrinatge de la iniciativa pública? En el famós dilema de qui és primer, si l’ou o la gallina, ens decantem per un primer pas de la inversió pública, creant un marc molt propici a la iniciativa privada del petit o mitjà inversor o, senzillament, de l’emprenedor. Aquest petit país té moltes coses per oferir, una qualitat de vida important, unes possibilitats molt grans de creixement econòmic del sector serveis a través de les noves tecnologies, un aprofitament més intens i raonable dels nostres propis recursos…
Pensem que en aquesta part del Pirineu hi ha grans empreses de producció d’energia hidroelèctrica a qui caldria convidar a reinvertir en activitats productives al mateix lloc on tenen la font dels seus quantiosos ingressos. El nucli de la qüestió és la creació d’una xarxa administrativa no burocratitzada, amb personalitat territorial pròpia, que aculli les noves iniciatives amb il·lusió creativa. I per damunt de tot, una classe política altpirinenca, i aranesa, composada per homes i dones que tinguin les idees clares i que lluitin per aquesta pàtria petiteta.
Crec que el lector convindrà amb mi que calen mesures decidides per aconseguir una població pirinenca suficient, i que, a part de promoure els íntims sentiments de procreació, calen unes quantes coses més. Utopia impossible? No, de cap manera. Quants joves no voldrien trobar oportunitats a la terra que els ha vist néixer? A quants professionals o empresaris no els agradaria formalitzar la seva activitat a les nostres valls? Els enemics això sí, també són poderosos: les retòriques paternalistes d’alguns dirigents, i a casa nostra, els comarcalismes accentuats i aquella veta innata de masoquisme, de creure que l’Alt Pirineu no té cap altra sortida que ser una espècie de jardí, a vegades no massa florit, de les zones metropolitanes.
