Periodista
La vida segueix, però més deshabitada. Falten, des de l’últim recompte, Tony Leblanc, Juan Carlos Calderón, els centenars d’obrers tèxtils carbonitzats a la seva fàbrica-parany de Daca, i tants altres, de tot arreu, l’estel s’ha apagat. Amb Tony Leblanc és com si a un se li hagués tornat a anar el seu pare. Van tenir vides paral·leles: Madrid, guerra, postguerra, fam, fred, penellons, recerca de la vida i del pa pels voltants de l’espectacle, Celia Gámez, cinema, una dona per sempre, calvície prematura, bondat, honradesa, gràcia. Amb Calderón el que se’n va són els fons musicals de les cançons de joventut, aquells magnífics arranjaments que, en veritat, les arreglaven. Amb els treballadors de Daca, amuntegats en naus insalubres, amuntegats amb les seves màquines, esclaus d’elles, de la salvatge deslocalització de les marques occidentals i de la cobdícia dels patrons locals que les serveixen, se’n va una part de la història del món que mai serà explicada.
Amb el resultat de les eleccions catalanes, la vida segueix a Catalunya, i segueix, molt probablement, com fins ara, tan imbuïda de la tensió nacionalista, emocional, com de la rutina racional dels pobles. Algunes fitxes han canviat de lloc en el tauler parlamentari, més vermelles i blaves que taronges, menys Mas, però és cosa de veure si tot això, i tot aquesta despesa electoral en paraules, en somnis i en consignes, es resol en l’abolició del euro per recepta, a la reobertura d’hospitals i ambulatoris, en l’abaratiment de les taxes universitàries, a la detenció dels desnonaments, a la devolució dels estalvis segrestats pels bancs, en la millora, en fi, de la vida de la gent. No té molta pinta. De moment, només el Barça es mostra unívoc, rotund, popular, i més des que l’estadi del Llevant va presentar una alineació íntegrament composta per nois de la Massià.
La vida segueix, i el món, Espanya, Catalunya, hauran de reinventar-se per seguir en el seu deixant. Tony Leblanc es va inflar a reinventar, de boxejador a còmic, de campió de claqué a friqui de Santiago Segura. Viure és això, així per als particulars com per als pobles: reinventar constantment. O morir.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
