Perquè es consideri que s’ha produït l’impagament d’un deute, cal que l’obligació dinerària estigui vençuda; és a dir, quan arriba la seva data de venciment i l’obligació és exigible a partir d’aquesta data, i el deutor no efectua el pagament. La doctrina jurisprudencial estableix que qui pretengui d’un altre el pagament d’un deute dinerari, les característiques del deute són les següents: primer, que sigui en diners; segon, que sigui vençuda i exigible (és a dir, pura i simple, lliure de condició, terme o qualsevol altra circumstància que impedeixi la seva reclamació); tercer, que el deute vingui constituït per una quantitat determinada; és a dir, necessàriament ha de constar de forma expressa en el document que serveix de fonament a la reclamació o, en altre cas, ha de poder determinar de forma automàtica, sense possibilitat que s’estableixi discussió al respecte, per exemple, mitjançant una simple operació matemàtica . Per tant, la conseqüència més important del venciment de l’obligació dinerària és la seva exigibilitat. Cal tenir present que, un element fonamental és que el deute sigui líquit; o sigui, que la suma de diners en què consisteix aquest deute aparegui expressat de manera precisa en el títol de crèdit amb lletres i xifres comprensibles de manera que es pugui deduir una quantitat concreta. Només a partir del moment en què un deute és líquida i presenta un import concret en concepte de principal, un cop arribat el seu venciment el deute pot començar a generar interessos de demora.
En cas d’incompliment contractual el creditor té tot el dret a exigir el compliment de l’obligació o exigir la resolució de l’obligació. En ambdós casos el creditor té dret al rescabalament de danys i perjudicis i a l’abonament d’interessos legals de demora. Aquest precepte està recollit en la majoria dels codis i ordenaments jurídics dels països europeus. A més, el Dret mercantil dels Estats d’Europa Occidental sol establir que el deutor haurà d’indemnitzar el creditor pels danys i perjudicis causats quan en el compliment de la seva obligació de pagament incorregués en morositat. Igualment, els ordenaments jurídics europeus estableixen el pagament d’interessos moratoris. El deutor és morós quan incorre en mora, sigui perquè s’ha convingut de forma determinada, sigui perquè, com és l’habitual, el creditor posi en mora al deutor mitjançant l’anomenada intimació al deutor. Aquesta reclamació o requeriment es pot fer per via judicial o extrajudicial; és una declaració unilateral de voluntat receptícia que posa de manifest que la tolerància del creditor, davant l’incompliment del deutor s’ha acabat. Igualment, el deutor és morós quan s’hagi pactat contractualment l’existència de mora automàtica; per això el deutor adquireix automàticament la condició de morós des de la data en què no s’hagi realitzat el pagament. En la majoria de països europeus, el Dret mercantil determina que no cal fer la interpel·lació de mora, ja que es considera que el bon empresari ha de saber molt bé quan vencen les seves obligacions i com és un professional del comerç ha de complir amb la diligència que se li suposa.
La Directiva 2011/7/UE del Parlament Europeu i de Consell, de 16 de febrer de 2011, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials i que va substituir la Directiva 2000/35/CE dicta que el creditor té dret automàticament a percebre un interès de demora a partir de l’endemà de la data de pagament o a terme del termini de pagament que es fixi en el contracte. La Directiva 2011/7 /UE també estableix una compensació pels costos de cobrament que ha tingut el creditor i obliga els Estats membres a assegurar que, en els casos en què resulti exigible el deutor l’interès de demora en les operacions comercials, el creditor tingui dret a cobrar al deutor, com a mínim, una quantitat fixa de 40 euros. Així mateix, els Estats membres s’han d’assegurar que la quantitat fixa esmentada sigui pagadora sense necessitat de recordatori com a compensació pels costos de cobrament en què hagi incorregut el creditor. A més de la quantitat fixa establerta de 40 euros per factura impagada, el creditor tindrà dret a obtenir del deutor una compensació raonable per tots els altres costos de cobrament que superin la quantitat fixa i que hagi patit a causa de la morositat d’aquesta. Podria incloure, entre altres, les despeses que el creditor hagi hagut de sufragar per a la contractació d’un advocat o una agència de gestió de cobrament.
En cas d’impagament, el creditor sol iniciar algunes accions d’autotutela del crèdit per via extrajudicial per aconseguir el recobrament del deute en actuacions prejudicials. El plantejament de l’acció de recobrament per via extrajudicial de recobrament es basa a aconseguir un acord amistós entre deutor i creditor. En alguns països això és més que recomanable, partint del convenciment que «val més un mal acord que un bon plet», de manera que la gestió extrajudicial inclourà les actuacions tendents a facilitar aquest acord abans d’acudir a la reclamació judicial. Els procediments extrajudicials són molt recomanables; així, el consell que donem és que en primer lloc el creditor ha d’intentar recuperar els impagaments mitjançant una negociació extrajudicial o una mediació amistosa. En moltes ocasions l’acord amb el deutor depèn de determinades garanties personals o reals que s’hagin constituït per assegurar el pagament del deutor i que poden realitzar-se potestativament pel creditor, sense haver d’acudir a una reclamació de quantitat davant els tribunals.
En conseqüència, en cas de tenir un crèdit impagat, en primer lloc, el titular del dret de crèdit pot optar per realitzar algunes específiques actuacions sense haver d’acudir als tribunals, realitzant una sèrie de reclamacions de pagament i accions d’autotutela creditícia. Raó per la qual, el creditor privat sempre pot tractar de reclamar el seu crèdit de manera amistosa per mitjans extrajudicials, portant a terme diverses actuacions per recobrar el seu crèdit, ja que el Dret vigent en els països europeus el faculta per influir en la voluntat del deutor, recordant-li la seva obligació i advertint de les conseqüències de l’incompliment, però no pot excedir aquestes facultats, ja que el compliment de l’obligació depèn de l’exclusiva voluntat del deutor. Per tant, davant d’una rotunda negativa de pagament per part del seu deutor morós, al creditor -per molt legítim que sigui el seu dret de crèdit- no li correspon cap tipus d’autoritat pròpia per efectuar una autotutela coercitiva que li permeti aconseguir la satisfacció del seu crèdit, ja que, si ho intenta, podria incórrer en un delicte de realització arbitrària de el propi dret.
Per tant, el creditor ha d’exercir alguna de les accions de tutela que li dóna l’ordenament jurídic estatal. El legislador de cada país s’ha preocupat per oferir als creditors instruments de tutela el crèdit de cara a una futura reclamació contenciosa. Encara que, la via judicial no és l’única alternativa que té el creditor per a la reclamació del seu crèdit. Els Estats ofereixen la via judicial com a mitjà de solució de conflictes, però, al costat d’ella, permeten -i encara potencien en els últims temps- que les parts puguin acudir a l’arbitratge per resoldre les seves controvèrsies, institució que ve regulada en els ordenaments jurídics dels Estats europeus.
Pel que fa a la tutela ordinària del crèdit, en general, i segons la llei processal de cada Estat, el creditor ha d’acudir, per a la reclamació del seu crèdit, al procés declaratiu que correspongui per raó de la quantia. Ara bé, en la majoria d’Estats europeus també hi ha una tutela especial del crèdit i que per procediments de tutela especial del crèdit. Per exemple, a l’Estat Espanyol hi ha el procés monitori i el judici canviari, que són pròpiament procediments especials en la Llei d’Enjudiciament Civil a través dels quals es dispensa una tutela diferenciada per a determinats crèdits dineraris. A l’Estat francès hi ha un procediment judicial molt expeditiu per reclamar deutes impagats denominat «Injonction de payer».
