Entenem que una qüestió prèvia abans de plantejar un Acord d’associació amb la Unió Europea, seria la formulació del model de país que la ciutadania andorrana vol assolir. Els defensors del SÍ argumenten que l’Acord d’associació seria la culminació de la lògica en la qual Andorra està inscrita des de la Constitució. Govern argumenta que l’Acord d’associació seria fer cim, la fita que donaria sentit a totes les reformes que s’han anat fent fins ara. Per exemple, l’entrevista al Secretari d’Estat per a les relacions amb la Unió Europea, Landry Riba, del 27 de març 2024 a RTVA, il·lustra extensament l’argument segons el qual, l’Acord d’associació seria la culminació, el que donaria sentit a totes les reformes fetes des de la Constitució. Analitzem aquest argument, sense perdre de vista que te un doble objectiu que ens sembla evident:
- Per un costat, Govern és molt conscient que l’obertura econòmica i de residents passius ha estat especulativa, ha provocat una bombolla immobiliària, no ha creat activitats d’alt valor afegit, no ha atret residents passius amb rendes importants – recordem que l’IRPF pagat a Andorra per tots els residents passius durant l’any 2022 va ser de poc més d’un milió d’euros -, no ha creat llocs de treball altament remunerats, etcètera. Per tapar aquest fiasco, Govern argumenta que faltaria la darrera peça, com excusa per justificar que, si fins ara l’obertura econòmica no ha funcionat, seria perquè Andorra no pot accedir al mercat únic – afirmació que, per altra banda, és totalment falsa perquè gaudim de l’acord duaner-. Podríem dir que seria un argument que, per un costat, busca una certa justificació del fracàs de l’obertura econòmica i, per l’altre, de l’obertura a residències passives.
- Alhora, Govern vol presentar l’Acord d’associació com un final de cursa amb el qual s’assoleixen tots els objectius. Vol legitimar l’Acord d’associació com una continuació de la “feina”, dels “esforços”, dels “passos”, de la “lògica” que els diferents governs han fet des de la Constitució. Vol presentar l’Acord d’associació com un final de recorregut d’un suposat camí comú de tots els governs anteriors, per descarregar-se responsabilitats històriques i buscar legitimació.
Analitzem si l’Acord d’associació seria una continuïtat o si seria una ruptura o una confrontació a les passes que Andorra ha fet des del 1993.
Comencem per identificar que l’Acord d’associació comporta que Andorra quedarà sotmesa a organismes europeus per a la resolució dels conflictes entre el Principat i la UE. Comporta que Andorra ha d’assumir tot el cabal comunitari que tingui alguna relació amb l’activitat econòmica i social que tenim dins del país. Comporta que Andorra ha d’assumir totes les directives futures relacionades amb l’activitat econòmica i social futura. Amb una característica que diferencia aquest cas amb el cas dels estats membres de la UE: que ells participen en unes eleccions per escollir els seus representants amb veu i vot, mentre que Andorra no participarà en l’elecció dels representants a la Unió Europa. La sobirania popular andorrana no estarà representada a la UE.
Existeix una gran diferència entre l’Acord d’associació i les passes internes i internacionals que Andorra ha fet des de la Constitució, com la reforma fiscal, monetària, bancària, financera, penal, etc. Totes aquestes passes anteriors tenen un element comú: han estat marcades per uns objectius d’harmonització i d’homologació amb l’objectiu que fóssim acceptats com a bons veïns de la comunitat internacional. Una harmonització que ha permès l’homologació, alhora que mantenir un nivell de diferenciació suficient.
En canvi, l’Acord d’associació implicaria l’homogeneïtzació. Implicaria esdevenir iguals als altres. Implicaria perdre la diferenciació. L’Acord d’associació implicaria l’obligació present i futura d’Andorra d’incorporar totes les directives i reglaments comunitaris passats i futurs que tinguin relació amb la nostra activitat econòmica i social. Diguem-ho clar, passaríem de les accions d’homologació i harmonització fetes fins avui, a un pas de ruptura que ens portaria a l’homogeneïtzació, a ser iguals, a ser indiferenciats. Recordem que a un país indiferenciat sols li queda competir en volum i preu. Un camí que no ens sembla sostenible per a Andorra.
Aquesta anàlisi ens porta a la conclusió que l’Acord d’associació no seria una continuïtat a les passes per assolir la diferenciació homologada que s’ha perseguit fins ara. Seria un pas de ruptura de l’homologació i que ens portaria a una homogeneïtzació que posaria data de caducitat a tots els factors de diferenciació que han permès el creixement econòmic i social d’Andorra.
Per altre costat, podríem dir que la Constitució va implicar l’històric canvi de passar de dos Veguers a una sobirania popular. En canvi, l’Acord d’associació implicaria que l’actual Andorra, regida per una sobirania popular, passaria a ser un país controlat per 27 veguers. Efectivament, l’actual Andorra, sota una sobirania popular que de manera directa o indirecta escollim els representants del poder legislatiu, executiu i judicial, passaria a dependre d’un poder legislatiu constituït pels representants dels 27 estats membres de la UE. Un poder estranger que prendrà les decisions clau que Andorra haurà d’implementar al llarg de tota la seva vida futura. Tanmateix, el Principat passaria a un escenari en el qual serien els escollits pels representants dels 27 qui esdevindrien els jutges que jutjarien si ho fa bé, o no, i quines serien les conseqüències.
Aquesta anàlisi ens porta a la conclusió que l’Acord d’associació no seria una continuïtat a les passes fetes des del 1993, sinó que seria un acte de confrontació de sobiranies. Seria una acció que despullaria la sobirania popular andorrana. Andorra quedaria sotmesa a unes institucions en les quals la sobirania andorrana no tindria representació i que passarien a decidir el nostre marc legislatiu present i futur, a més de ser els jutges de les nostres actuacions. Ens sembla proporcionat dir que, amb l’Acord d’associació, Andorra passaria de l’actual sobirania popular a un nou escenari en el qual Andorra quedaria sota el mandat i sota el control de “27 veguers”.
Per tant, l’Acord d’associació no seria fer el cim del camí de l’homologació internacional iniciat després de la Constitució. Seria un pas de ruptura, seria la pèrdua de la diferenciació i seria un escenari de confrontació de sobiranies.
Ni més, ni menys.
Atesa la importància de les perills que hem identificat fins ara en el text de l’Acord d’associació, la propera setmana publicarem un article recopilatiu per tancar aquesta primera etapa abans del “període vacacional” i deixarem el camí obert per a les qüestions que revisarem desprès de Meritxell.
