Si d’una cosa n’estic segura és que ser pares és un dels desafiaments més grans de la vida. És una professió, amb les seves llums i les seves ombres, repleta de reptes diaris en la qual no existeixen dreceres ni manuals d’instruccions que t’assegurin que seguint-los te’n sortiràs exitós en l’educació dels teus fills. Hi ha moments d’una felicitat immensa, i també instants que fan replantejar-se tot i dubtar d’un mateix contínuament. I és que, curiosament, aquest és l’únic ofici del món en el qual abans t’atorguen el títol i després has de cursar la carrera. Una carrera de fons plena de noves experiències, d’ensopegades i incomptables lliçons per aprendre, que t’exigeix sempre que mostris la teva millor versió.
Sé que em queda molt camí per recórrer, perquè a més a més, la professió de pare o mare no s’acaba mai. En una època en la qual les feines ja no són per tota la vida, resulta que aquesta n’és l’excepció. Per sort, amb l’experiència hi ha coses que anem aprenent i millorant, i, tot i que sempre tens el dubte de si ho estàs fent bé, i la por d’«espifiar-la» és present en totes les decisions realment importants, almenys el que sí que tinc clar, per molt que et trobis els que et volen donar lliçons, és que els pares perfectes no existeixen.
I, encara més, tampoc existeixen els fills perfectes. I ja sé que és inevitable mirar-nos els nostres fills amb ulls diferents. Sense ni adonar-nos-en, contínuament jutgem com la resta educa els seus amb un somriure interior de «jo ho estic fent millor». I això no és dolent, perquè l’única manera de disminuir la por de no saber si ho estem fent bé és assegurar-nos que ho estem fent el millor que sabem, i això inclou detectar el que la resta fa malament als nostres ulls. Però tampoc cal «flipar-se». M’esgoten els pares que pensen, o que almenys ho diuen constantment, que els seus fills són els millors, que contínuament et descriuen les seves virtuts, perquè són els millors estudiants, els millors en els esports, els millors en comportament… és com una competició continua, en la qual acaben exigint uns nivells de perfecció als fills per sobre dels límits. La meva experiència em diu que aquests pobres fills acabaran assolint uns nivells d’autoexigència que no els deixarà gaudir de les situacions importants de la vida. Els fills, tots, són bons en unes coses, i no tant en d’altres. I no ho són precisament seguint els nostres criteris, així que quan abans veiem quines són les seves virtuts reals, que potser no coincidiran amb les que socialment són les més admirades, millor serà per a tots.
I és per això que soc de les que pensen que de totes les tasques que venen implícites en la feina de ser pares, la més difícil no és controlar el comportament dels fills, sinó controlar el comportament propi. Com deia el periodista nord-americà Russell Baker, «no intentis que els teus fills creixin per ser com tu, perquè potser ho fan». I és que si bé els nostres petits són capaços de ser millors que nosaltres, dependrà dels valors que com a adults els transmetem que ho aconsegueixin.
Però com em passa sovint, estic fugint d’estudi, i no era de tot això que volia parlar. És evidentment que la gran majoria de pares volem el millor per als nostres fills i que per a ells som capaços de fer gairebé qualsevol cosa. Però potser el problema és que el que entenem per «el millor» potser en realitat no ho és tant.
La veritat és que, per molt a tòpic que pugui sonar, el millor que podem fer pels nostres fills és fer de pare/mare. I això implica moltes coses, com el fet que mai podrem ser amic dels nostres fills. Podem tenir molta confiança, podem donar-los els consells més adients, podem acompanyar-los en moltes coses, però mai hem de ser els seus amics, perquè aquest rol ja està ocupat per altres persones, i a nosaltres ens ve un d’assignat molt més important. Som els encarregats de donar-los els valors que regiran la seva vida.
I arribant al final, m’agradaria no oblidar-me de dir quina és la cosa que mai, mai, hem de fer per un fill, i és prendre les decisions per ells. Els nostres fills s’han d’equivocar, i quan això passi aprendran amb l’experiència i n’assumiran les conseqüències, les que se’n derivin dels seus errors, i no dels nostres. La nostra feina serà aleshores estar allà per fer-los costat.
I com sempre em passa, m’agradaria explicar-vos més coses del que s’ha de fer i del que no per un fill, però crec que les més crucials ja estan sobre el paper, i com a molt, ho haurem de deixar per un altre dia.
I avui acabarem amb una frase del que fou un escriptor estatunidenc especialitzat en novel·les de ciència-ficció, Robert Anson Heinlein, que diu: «No li danyis la vida als teus fills fent-la-hi més fàcil». I és que ensenyar-los la cruesa de la vida és una cosa que els pares hem de fer pels nostres fills, perquè si no ho fem, quan es vegin sols no sabran valer-se per si mateixos. La clau de tot és no evitar-los les dificultats de la vida, sinó ensenyar-los més aviat a superar-les. I aquí és el millor consell que haurien de seguir tots els pares del món en l’educació dels seus fills.
