Pel pont de la Constitució viatjo a algun lloc d’Espanya o de l’estranger. L’any passat vaig estar a Extremadura, i aquest aprofitant el bon temps vaig picar bitllet de l’AVE i me’n vaig anar a Barcelona, una de les ciutats més belles i acollidores del món. On pots passejar, menjar, sopar, comprar sense que ningú et doni puntades al cul i sense haver d’utilitzar un altre idioma que el castellà. Llàstima que els polítics, embrancats en batalles impossibles, no s’adonin del mal que fan a la ciutadania, als comerciants, a les relacions entre persones i comunitats autònomes. Passejar per les Rambles, pels carrerons del barri gòtic amb les botigues de tota la vida on igual pots comprar uns ganivets meravellosos que una brotxa per a l’afaitat d’última generació, o pel Passeig de Gràcia o pel port esportiu, és un gaudir per al cos i la ment. Per això els diria a tots aquells que associen Madrid a Ana Botella o Barcelona a Artur Mas, que facin l’esforç de separar el fenc de la palla i valorar les moltes coses bones que té aquest país, tan divers, tan ric en cultura i llengües. Per això, per comprovar amb els meus propis ulls si les coses que es publiquen o diuen són certes vaig anar a Barcelona. Dono fe que de la mateixa manera que Madrid és la ciutat on a ningú se li pregunta d’on ve ni on va, a Barcelona la gent està desitjosa de donar a conèixer la seva cultura, els seus edificis més emblemàtics: La Sagrada Família, El Liceu, casa Fuster, on a més de sopar o prendre una copa pots escoltar un bon concert de jazz, en un ambient cosmopolita, o el nou Lio Eivissa, al Teatre Principal, en el qual la combinació de sopar, cabaret i club, és explosiva. Amb una oferta de música, ball i veus tan variada que l’habitual és que el públic –de totes les edats i condicions– se sumi a la festa sense complexos i només amb ganes de divertir-se. Ja m’agradaria que tinguéssim un Lio a Madrid. Si Unamuno o Pío Baroja (no recordo qui dels dos) deia que els nacionalismes es curen viatjant, és el que necessitarien fer els nacionalistes, viatjar més, conèixer gent de tots els colors, fins i tot els que no pensen com ells, parlar dels problemes, de les diferències, ja que és l’única manera d’acostar posicions. És el que van fer Tarradellas, Pujol, Tierno Galván, Adolfo Suárez, Felipe González, Carrillo, Fraga, i tants altres polítics perquè a Espanya no es tornin a repetir les lluites entre germans. Un viatge a Barcelona reconforta, tranquil·litza i, sobretot, ens diu molt del sentit comú i el respecte que es respira en aquesta ciutat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
