Hi ha decisions que poden semblar un pas enrere, però que en realitat obren la porta a avançar amb més solidesa. La suspensió de la nostra participació en el Pacte d’Estat per l’acord d’associació amb la Unió Europea s’ha d’entendre precisament en aquests termes: no com una ruptura, sinó com una eina legítima per fer evident una mancança i provocar una rectificació necessària.
Ho vam dir amb claredat en la roda de premsa que els Progressistes vam fer el 18 de febrer: mantenim la voluntat de continuar defensant l’embrancament amb Europa a través de l’acord d’associació, però suspenem la nostra participació fins que s’incorporin de manera efectiva els actors econòmics i socials del país. No era una qüestió accessòria ni una demanda tàctica. Era, i és, una condició de qualitat democràtica i d’eficàcia política. Un acord d’aquesta transcendència no pot avançar d’esquena al teixit social i empresarial que sosté el país.
La reunió del Pacte d’Estat del 18 de març, a la que els Progressistes no vam assistir, va aportar un element rellevant: els membres del Pacte van acceptar la proposta d’integrar les organitzacions empresarials, amb la voluntat d’estendre aquesta obertura també als sindicats i als col·legis professionals. És una bona decisió. No només perquè respon a una demanda concreta, sinó perquè apunta en la direcció correcta: la d’un espai de treball més plural, més representatiu i, en definitiva, més útil.
Cal reconèixer-ho amb honestedat. Aquesta rectificació demostra capacitat d’escolta, sentit de la responsabilitat i una certa dosi de generositat política. També evidencia que, quan es posen arguments sobre la taula amb voluntat constructiva, el diàleg pot donar fruits. I això, en el context actual, no és menor.
Ara bé, convé no precipitar conclusions. Una decisió anunciada no és encara una realitat consolidada. El repte comença ara. Caldrà concretar aquesta incorporació, definir-ne els mecanismes, garantir-ne la participació efectiva i evitar que quedi en una simple declaració d’intencions. És aquí on es mesurarà la veritable voluntat de reforçar el Pacte.
Per aquest motiu, disposar de prou garanties i ben visibles que aquesta obertura es materialitza en els termes que hem defensat és una condició essencial perquè els Progressistes ens plantegem interrompre la suspensió de la nostra participació en el Pacte d’Estat. No es tracta de desconfiança, sinó de rigor. Quan el que està en joc és el futur del país, la prudència no és un fre, sinó una obligació.
El Pacte d’Estat necessita, ara més que mai, una dinàmica de treball exigent i compartida. Hi ha hagut, és cert, actors que han assumit un paper especialment actiu en la seva evolució passada i recent. Altres han de trobar el seu espai amb més determinació de la que han mostrat fins al moment. Sense estridències, però amb constància. Sense protagonismes innecessaris, però amb compromís real.
En aquest context, el paper del cap de Govern ha contribuït a desbloquejar la situació, tot i que també hi han intervingut altres factors. És raonable reconèixer-ho, però cal tenir present que, a l’hora de construir consensos amplis, la capacitat de rectificar a temps és tan rellevant com la de liderar.
El que tenim al davant és massa important per quedar atrapat en inèrcies o equilibris de mínims. Si volem que aquest Pacte d’Estat doni resultats, cal que sigui, de veritat, un espai compartit, obert i operatiu. La decisió adoptada el dia 18 de març va en aquesta direcció. Ara cal convertir-la en realitat. I és aquí on es jugarà tot.
