En ple segle XXI, en un país que s’enorgulleix de la seva democràcia i de la igualtat entre homes i dones, encara hi ha qui creu que la vida d’una dona pot ser moneda de canvi per “netejar” la reputació d’una família. Són els anomenats crims d’honor: assassinats que no tenen res d’honorables. És on la por al “què diran” pesa més que la mateixa humanitat.
Parlem d’un tipus de violència que, tot i que sembla llunyana, també ens toca de prop. Es tracta de matar (normalment una dona) perquè la seva conducta, la seva manera de vestir, la seva parella o la seva voluntat d’escollir el seu futur embruta l’honor familiar. No és un rampell, sinó una decisió freda i planificada, que es du a terme sovint amb la complicitat de diversos membres de la família.
Aquest tipus de crims s’han documentat sobretot a països com el Pakistan o l’Afganistan, però també han arribat fins aquí, a casa nostra.
El maig del 2022, dues germanes d’origen pakistanès, Aneesa i Arooj Abbas, vivien a Terrassa, intentant construir-se una vida lliure i moderna, com qualsevol altra jove. Però la seva família no ho va veure amb els mateixos ulls. Els pares i els germans insistien que havien de casar-se amb dos cosins al Pakistan en matrimonis concertats que elles rebutjaven obertament.
Quan van refusar tornar al país per aquestes noces imposades, la família va muntar una trampa. Les van convèncer de viatjar al Pakistan amb l’excusa d’unes vacances i de reconciliar-se amb els parents. Però allò era una emboscada. Segons la policia pakistanesa, un cop allà van ser retingudes, torturades i finalment estrangulades pels seus propis familiars. Els assassins van justificar el crim dient que les joves havien “deshonrat” la família per voler divorciar-se dels cosins i casar-se amb altres homes a Espanya. Els seus cossos van aparèixer sense vida en una casa de la regió de Gujrat. Set familiars van ser detinguts, entre ells, els seus propis germans. Un crim comès en nom d’un “honor” que no és més que barbàrie disfressada de tradició. Podríem dir que van excusar-se amb la tòpica cantarella: És la nostra cultura.
Aquest cas va sacsejar l’opinió pública espanyola i va fer evident una realitat que poc es parla: en alguns entorns, hi ha dones que viuen entre dues cultures, i que tot i estar a Europa, no són completament lliures. Viuen sota la pressió de normes familiars que, quan es trenquen, poden costar la vida. I el més inquietant és que aquests casos sovint passen desapercebuts. Són silencis difícils de trencar: dones que no s’atreveixen a denunciar, famílies que amaguen els conflictes, comunitats que callen.
Aneesa i Arooj només volien estimar i viure sense por i ho van pagar car, molt car…
No podem permetre que dins del nostre país hi hagi dones que continuïn atrapades en codis d’honor medievals. No podem acceptar que la tradició serveixi per justificar la violència. El respecte cultural mai pot estar per damunt dels drets humans.
Perquè, diguem-ho clar: quin honor hi ha en matar una filla? Quin orgull pot quedar en una família que tria la mort abans que l’amor?
Cada vegada que mirem cap a una altra banda, cada vegada que relativitzem amb un “és la seva cultura”, estem posant una pedra més en el mur del silenci. I aquest silenci mata.
Les germanes Abbas no haurien d’haver mort per voler ser lliures. El seu record ens hauria de remoure, incomodar i fer reaccionar. Perquè mentre hi hagi una sola dona que visqui amb por d’honrar o deshonrar ningú, encara no podrem dir que som una societat realment lliure.
