Fa cosa d’uns mesos, una pel·lícula va arribar als cinemes i no va deixar indiferent a ningú. Es tractava de la segona entrega de ‘Joker’ (2019), i fent ús del conegut antagonista, plantejava una ficció en la qual es jutjaven una sèrie d’assassinats com a crítica al sistema sanitari. Tot hauria quedat com a una simple ficció de no haver estat pel cas que ha ocupat els mitjans de comunicació les darreres setmanes. Parlo del cas Luigi Mangione.
El 4 de desembre, Brian Thompson, CEO de l’asseguradora UnitedHealthcare, va ser assassinat a Manhattan en un atac premeditat. La investigació va assenyalar Luigi Mangione, un jove de 26 anys de Maryland, com el principal sospitós. Quan va ser detingut el 9 de desembre a Pennsilvània, les autoritats van trobar armes de foc i un manifest que criticava amb duresa el sistema de salut nord-americà.
Aquest manifest descrivia les asseguradores, com UnitedHealthcare, com a organitzacions centrades en els beneficis que ignoraven les necessitats humanes, i posicionava Thompson com un símbol d’aquestes pràctiques. Segons els fiscals, aquestes idees van portar Mangione a planejar l’assassinat, descrit com un acte de terrorisme domèstic motivat ideològicament.
Mangione s’enfronta a múltiples càrrecs estatals i federals, incloent-hi assassinat en primer grau amb finalitats terroristes i l’ús d’una arma de foc en un crim violent. Si és declarat culpable, podria enfrontar-se a la pena de mort. Tot i això, la seva defensa argumenta que el manifest reflecteix frustracions personals i no un pla d’acció. També s’ha suggerit que l’equip legal podria explorar una estratègia basada en la salut mental de l’acusat.
El cas ha generat un intens debat públic. Per a alguns, Mangione simbolitza un descontentament legítim envers un sistema de salut percebut com a inhumà i elitista, resultant en multituds emmascarades corejant el seu nom als afores dels jutjats. Altres el veuen com un assassí que va utilitzar les seves crítiques com a excusa per cometre un acte injustificable. Documentals i anàlisis mediàtiques han explorat aquestes divisions, alimentant una narrativa que combina justícia, desigualtat i responsabilitat corporativa.
Si em demanen a mi, un criminòleg, però davant tot un ciutadà d’aquest planeta, diré que mai un acte com aquest podria ser justificat i aplaudit, doncs la violència mai duu a un canvi, sinó a més violència. És crucial que no s’idealitzi ni s’elevin aquestes personalitats, i ni molt menys convertir-les en celebritats. Pot ser que Mangione tingués uns motius justificables per a la moral de la majoria, però les lleis de l’aprenentatge social duran a cada cop més gent a cometre crims cada cop menys injustificats, i així és com es mou la roda de la violència, la mateixa roda que hem vist tants cops a les pel·lícules, però és aquest un cas en què la realitat supera la ficció.
