La presumpció d’innocència constitueix un pilar essencial en qualsevol estat de dret; esdevé un mecanisme de protecció fonamental per als drets i les llibertats dels individus acusats, especialment davant la contundència de la maquinària judicial. No obstant això, a Andorra, la gestió mediàtica i institucional d’alguns casos revela una realitat preocupant: la presumpció d’innocència es dilueix sovint en interpretacions subjectives i estigmes arrelats. Aquesta situació es manifesta especialment en l’abordatge de casos vinculats al CBD i els seus derivats, els quals han evidenciat tant les mancances normatives com l’estigma que sovint recau sobre l’individu en situacions semblants.
En primer lloc, cal destacar que el CBD, amb un contingut mínim de THC (0,3%) – l’element psicoactiu del cànnabis –, és reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com una substància no nociva, i molts països ja n’han legalitzat la comercialització. A Andorra, la normativa continua sent ambigua, emparada en un buit legal que ha deixat en evidència la seva venda en diverses botigues. Paradoxalment, aquesta ambigüitat legislativa ha originat una zona gris en què, de forma arbitrària, les autoritats poden qualificar el producte com a estupefaent quan ho consideren oportú, tot justificant-se en una aplicació restrictiva del control sobre les drogues.
Darrerament, el conegut cas CBD, en què l’acusat, un professor d’esquí resident al Principat, està acusat d’importar substàncies suposadament il·legals, ha posat de manifest aquest dualisme. En comptes de respectar la presumpció d’innocència, se’l va tractar des del primer moment com a un presumpte traficant, amb una narrativa judicial que incloïa termes carregats com «cogollos de marihuana» o «tràfic il·legal». Aquest enfocament ignora completament l’ús legítim del CBD com a producte de benestar i desplaça el cas cap a una dimensió criminal injustificada, exacerbant així els prejudicis.
És preocupant la col·laboració aparent entre la Fiscalia i el Tribunal en aquest procés. Durant les sessions, els gestos de complicitat, les mirades de suport i l’evident manca d’objectivitat van posar en qüestió l’equitat del judici. Els comentaris emesos pel Ministeri Fiscal es van apartar de la neutralitat i el rigor que han de caracteritzar qualsevol sistema judicial, estigmatitzant l’acusat amb una pretesa criminalitat abans de concloure la seva culpabilitat.
Aquest contrast és especialment colpidor en un país on altres casos de consum o possessió de drogues, protagonitzats per individus amb càrrecs directius i de responsabilitat en institucions de pes, han estat tractats amb una indulgència notòria. Quin sentit té criminalitzar el consum de CBD en un ciutadà sense responsabilitats públiques quan, per contra, es passa per alt situacions similars que impliquen figures d’alt perfil? Aquesta diferència de tractament posa en relleu una actitud selectiva i una aplicació desigual de la llei, que, lluny de garantir la justícia, erosiona la confiança de la societat en les seves institucions.
El Principat es troba en una cruïlla complexa entre modernitat i tradició. D’una banda, es desitja projectar una imatge d’obertura i flexibilitat, permetent la venda de productes alineats amb els estàndards globals de benestar; de l’altra, en casos específics, preval la moral conservadora, la qual sembla més interessada en salvaguardar una reputació de ‘mà dura’ que en garantir la justícia i el rigor jurídic. Així, davant la creixent popularitat del CBD i el coneixement del cas per part de la premsa, i posteriorment la societat andorrana, l’administració general va emetre una circular d’urgència recordant la prohibició de la seva venda, una maniobra que evidencia la hipocresia d’un sistema que actua impulsivament, amb més reacció que planificació, ignorant els drets dels ciutadans.
Aquest enfocament ha suposat un atac directe a la integritat del sistema legal, equiparant el consum de CBD a una activitat delictiva, fet que pot establir un precedent perillós. Aquesta interpretació obre la porta a una persecució arbitrària i ignora els matisos d’un món cada cop més globalitzat, on substàncies com el CBD es perceben com a complements de benestar. Així, no només es posa en dubte l’honorabilitat d’una persona que no s’ha demostrat que sigui delinqüent, sinó que s’estigmatitza una activitat reconeguda com a legal en molts països, però que Andorra tracta amb un rigor desmesurat.
En conclusió, el cas CBD planteja una realitat incòmoda: un sistema judicial que no tracta les persones amb equanimitat i que aplica la llei de forma desigual segons el perfil de l’acusat. El veritable problema no és la qüestió del CBD, sinó la necessitat urgent de revisar un sistema judicial que hauria d’actuar de forma imparcial i justa. Per assegurar un futur més equitatiu, el Principat ha de comprometre’s a respectar la dignitat de totes les persones i a garantir que tots els ciutadans, independentment del seu estatus o dels prejudicis socials, siguin considerats innocents fins que es demostri el contrari. La presumpció d’innocència no és una qüestió interpretativa, és un dret fonamental i inviolable.
