Si fa uns mesos parlàvem de la sèrie «adolescència» i del fort impacte que havia provocat en obrir una reflexió sobre fins a quin punt coneixem els nostres fills, ara no podem deixar de parlar de la sèrie de televisió catalana, de drama familiar, dirigida per Letícia Dolera per a 3Cat i HBO Max i protagonitzada per la mateixa Letícia Dolera, que es basa en una agressió sexual en grup dins l’entorn d’una «colla castellera».
I què fa que aquesta sèrie sigui interessant de mirar? Doncs el nou punt de vista que ens planteja la directora en el camp de les agressions sexuals. La raó és que Letícia no es decanta per un blanc o negre en la posició adoptar enfront una agressió, sinó que es mou dins un ventall de grisos, que ben segur ens permet identificar-nos en algun dels diferents personatges de la sèrie. I ho fa endinsant-nos en un territori comú, però molt complex, en la zona grisa del sexe que es troba en el llindar entre l’abús i el consentiment. En fets que potser no són exactament delictes, però que generen ferides, ferides emocionals difícils de curar. I per exposar tot això ens condueix a través d’una metàfora, una colla castellera que agrupa tota mena de realitats socials i econòmiques en un mateix sac. Una torre humana que es basa en la confiança, en qui tens a dalt i a baix, ja que si no hi confies, si dubtes, el castell s’enfonsa. I, sincerament, a mi no se m’acut millor manera de fer-ho que aquesta.
La idea d’aquesta sèrie sorgeix de les denúncies cada vegada més habituals, sobre agressions sexuals en grup entre menors. En el context actual, on el moviment feminista intenta no callar, on «el no és no», o el més contundent «només sí és sí», s’imposen en el marc de les relacions sexuals, estem acostumats a posicionar-nos de forma radical quan té lloc una agressió sexual. Però, què passa si els agressors són menors? I si els seus pares formen part de la nostra colla d’amics? Com m’enfronto si, com a veu del feminisme, l’acusat és el meu fill? Doncs aquí la cosa canvia, els colors ja no són tan clars, ni tot és blanc o negre, i sorgeixen els grisos. Però encara podríem dir més, com avaluem una agressió en la qual els agressors no són ni conscients d’haver-la comés? I, més i tot, quan la víctima no sap que és el que li ha passat, però viu un trauma?
Tal com es reflecteix en la sèrie, actualment l’entorn familiar o d’amistat és l’habitual en la violència de gènere. Entorns on tothom es coneix, i on nois i noies porten junts des que anaven a l’escola bressol. En aquests nuclis ens trobem diferents problemàtiques igual de complicades de resoldre. D’una banda, és difícil acceptar que algun membre del grup, al que se l’estima com a família, pugui haver comès cap mena d’acte que atempti contra un altre membre. Aquest fet ens posiciona, fins al punt que els adults podem arribar a negar el que és evident i no deixem que els nens expressin el que realment ha passat, anul·lant-los com les persones gairebé adultes que són. I d’una altra, ens trobem que com a víctimes costa acceptar que és el que està malament, normalitzant el que no és normal, i aquesta postura és probable que ens acompanyi fins a l’edat adulta.
I davant de tot això, el que resulta més que evident és que l’educació sexual actual no funciona. Durant molts anys, l’educació en aquest àmbit s’ha centrat en aspectes purament tècnics. En mètodes, riscos i prevenció, perquè el que més preocupava eren els embarassos i, més tard, les malalties de transmissió sexual. I el que queda clar és que tot aquest coneixement és necessari, però no suficient. Ja que la conducta sexual no es decideix en una aula, sinó en contextos en què afecten altres factors com l’emoció, la pressió social, el consum d’alcohol, la inseguretat afectiva, la baixa autoestima, la no acceptació social o la recerca precipitada de tenir una relació. I mentre la teoria, per si sola, no canvia hàbits, sí que ho fa el consum de porno en edat molt primerenca, que es dedica a crear expectatives molt per sobre de la realitat, provocant relacions en què no existeix l’afectivitat, sense límits i amb protecció més aviat escassa. L’impacte de la indústria pornogràfica és devastador, modelant la imaginació dels adolescents i eliminant els missatges educatius. A banda, a tot aquest joc cal sumar la falsa sensació de seguretat que ha provocat l’avenç en els anticonceptius, i diem falsa perquè, tot i que es redueix la por a un embaràs no desitjat, no protegeix enfront d’infeccions.
Això sense oblidar que l’educació sexual idealitza a l’amor com l’última fantasia de salvació femenina. Nosaltres ens lliurem sense esperar res a canvi, i el desig femení s’aparca i es trasllada en benefici de la mirada masculina, com no podia ser d’una l’altra forma en la cultura patriarcal que hem heretat.
I, en aquestes condicions, el que no podem fer és permetre que aquests factors regulin les relacions sexuals, de forma que aquestes moltes vegades es mantinguin des de la por, amb conductes patriarcals adquirides que obliguen sovint a les dones a anar-se’n al llit perquè és el que toca, sota el risc d’en cas contrari perdre moltes coses. Hem d’educar en una sexualitat que consideri l’afectivitat, la responsabilitat, el respecte, l’autocura, la dignitat personal i el sentit del compromís. L’educació sexual que funciona no pot ser la que repeteixi instruccions, sinó la que ajuda a prendre decisions lliures i madures, que aglutinen el cos, les emocions i els vincles, de manera que mantinguem relacions sexuals sempre de des de la llibertat, amb menys consignes i molt més criteri.
I avui acabarem amb una frase de qui fou el creador de la psicoanàlisi, i un dels pensadors més influents i polèmics del segle XX, Sigmund Freud, que diu que «el fet que oculti als joves el paper que la sexualitat haurà d’exercir en la seva vida, no és l’únic retret que es pot adduir contra l’educació actual. A més, peca per no preparar-los per a les agressions, l’objecte de les quals estan destinats a ser.» I amb això jo interpreto que la base del sexe es troba en l’educació sexual, i que aquesta ha d’evolucionar per acollir tots els factors que intervenen en una relació sexual. Essent el més important el respecte, que és el que millor treballa el fet que totes les persones som diferents, inclús sexualment parlant, i no ens agrada el mateix. Així, el que per a una persona pot ser normal i fins i tot necessari, per a una altra pot ser un abús.
