Anomenar «proetarra» a algú no atempta contra l’honor de l’ofès; és un acte de llibertat d’expressió. Almenys, per a un Jutjat de Barcelona, que va desestimar la demanda presentada per l’activista (així l’anomenen als diaris) Ada Colau contra la delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, que així, de proetarra, va qualificar a la dona que tant s’ha distingit en la lluita contra el maltractament hipotecari i en altres iniciatives, i que ara encapçala la plataforma electoral Guanyem.
Jo crec que «proetarra» és el pitjor que et poden dir, tant si es tracta d’Ada Colau, de Pablo Iglesias (també he escoltat que així li qualificaven en un programa molt esbiaixat d’una televisió) o de a qualsevol. A mi mateix, en una ocasió en què defensava que Arnaldo Otegi no hauria de seguir a la presó, almenys no en atenció als càrrecs que se li imputen, un oient del programa radiofònic en què així em vaig expressar també em va increpar de la mateixa manera. I no és que senti un amor apassionat per Colau, ni per Iglesias. I no diguem ja per Otegi, i perdó per ficar-los a tots en el mateix sac, que no és, per descomptat, la meva intenció. Perquè Otegi sí que és, o millor ha estat, proetarra.
Ni sento tampoc, Déu me’n guard, afecte algun per De Juana Chaos, aquest sinistre personatge a qui, però, es va intentar carregar de cadenes fiscals amb càrrecs que no corresponien, en un afany d’equilibrar els desvaris d’un ja afortunadament superat Codi Penal. També per dir alguna cosa semblant a això em van encasellar com simpatitzant de la banda de l’horror i del terror, aquesta banda que tant ha fet patir a amics meus i, per cert, a mi mateix.
No, no estic amb ells, però tampoc amb qui, per molt simpàtic que em caigui (i Cristina Cifuentes em cau simpàtica, ho reconec), es permet descontrolar els adjectius, o fins i tot els substantius, amb els que etiqueta als rivals, o enemics, polítics. Simplement, penso que estem necessitats de mesura, sigui per dirigir els nostres dards contra qui no pensi com nosaltres, sigui per arrasar a altres ideologies polítiques o socials. Estem instal·lant-se a la barbaritat verbal). I el mateix he escoltat a una molt piadosa comunicadora dir que «aquest Govern mata la gent», només perquè no ha fet aprovar la reforma Gallardón a l’avortament, que a un altre important personatge assegurar que el «nacionalisme és miserable» i «cleptòcrata», com si tots els nacionalistes tinguessin per nom Pujol o Ferrusola.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
