Igual que els països del nostre entorn, la justícia civil andorrana pateix d’un problema causat per la lentitud en resoldre els assumptes o causes que tramita, degut, ben segur, de l’excés, acumulació, càrrega de treball, manca de suficients mitjans materials i humans i, fins fa poc, de manca de l’expedient judicial electrònic.
I si bé, també fa poc, s’han fet algunes reformes del Codi de procediment civil que agilitzarà alguns procediments, crec que no seran suficients per solucionar aquest problema en un futur no gaire llunyà. Encara que l’article 1.2 del Codi de procediment civil recull la resolució extrajudicial de controvèrsies mitjançant la negociació d’entre les parts, la mediació i l’arbitratge, no ho estableix com requisit previ de procedibilitat de l’acció, sinó com una recomanació als ciutadans i a les administracions competents per fomentar el coneixement i l’ús d’aquests mitjans.
Espanya, com també va fer fa uns anys Itàlia imposant la mediació obligatòria com requisit previ per interposar una demanda civil, ha aprovat la Llei Orgànica 1/2025, de 2 de gener, de mesures en matèria d’eficiència del Servei Públic de Justícia que imposa també com requisit de procedibilitat acudir prèviament a algú mitja de solució de controvèrsies, excepte alguns casos, i acreditar que hi ha hagut una activitat negociadora prèvia.
I estableix com mitjans adequats de solució de controvèrsies, la mediació, la negociació directa a través dels seus advocats, un procés de dret col·laboratiu, la conciliació davant notari, la judicial i la privada, entesa aquesta última com la que tota persona amb coneixements tècnics o jurídics, relacionats amb la matèria de què es tracti, perquè gestioni una activitat negociadora tendent a arribar a un acord conciliatori amb la part a la qual es pretén demandar. És a dir, si és un tema de responsabilitat civil o mala praxi mèdica, pot fer de conciliador un metge especialista en la matèria; si és un problema de valoració d’accions o participacions socials, un economista; sí és un problema de vicis de construcció, un arquitecte, etc.
Aquest requisit de procedibilitat, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (assumptes acumulats C-317-320/08 i C-75/16) va concloure que la mediació com requisit de procedibilitat no era contrari al dret comunitari (Directiva 2008/52/CE del Parlament Europeu i del Consell), sempre que sigui compatible amb el principi constitucional al dret a la jurisdicció, que Andorra reconeix l’article 10 de la Constitució.
La llei defineix la mediació com qualsevol procés estructurat, sigui quin sigui el nom o la denominació d’aquest procés, en què dues o més parts en un conflicte intenten voluntàriament assolir per si mateixes un acord sobre la resolució d’aquest conflicte, amb l’ajuda d’un mediador o de diversos mediadors.
La conciliació consisteix que una persona experta (conciliar/a) amb coneixements tècnics o jurídics relacionats amb la matèria en conflicte ajuda les parts a assolir un acord, fent propostes que puguin finalitzar la controvèrsia entre elles, i eviten un judici, per tant, el conciliador/a pot ser un advocat, economista, arquitecte, enginyer, metge, etc., i, en conseqüència, es denomina conciliació privada en contraposició de la conciliació pública que el conciliador pot ser un notari, magistrat o secretari judicial, encara que en l’ordenament jurídic andorrà no està prevista aquesta conciliació a la via judicial, i la notarial es podria desprendre dels articles 2 de la Llei del notariat i 40 del seu reglament.
L’advocacia col·laborativa és una nova forma d’exercici de la professió d’Advocat/a en la que a través d’acords amb el client s’exclou la via judicial per la resolució d’un conflicte i es col·labora amb la part contrària per la consecució d’un acord. Aquest acord amb el client consisteix, bàsicament, que si l’advocat/a no pot arribar a un acord amb la part contrària i fos inevitable l’accés a la justícia, el client es veurà representat i defensat per altre Advocat/a.
Aquests mètodes alternatius de resolució de conflictes tenen uns clars beneficis com poden ser la solució ràpida que eviten les dilacions dels processos judicials, amb el desgast personal, material i econòmic que comporten i la incertesa del resultat final, és a dir, la sentència, la confidencialitat, les parts són protagonistes, les que decideixen i controlen el procés, el resultat al qual pot comportar a solucions més satisfactòries i menys adversitat.
Per aquests motius i a curt termini, les administracions, institucions públiques i col·legits professionals haurien de fer campanyes d’informació, difusió i sensibilització per la utilització dels mètodes alternatius de resolució de conflictes, i a mitjà termini les modificacions legals necessàries per implementar les mateixes per afrontar el reptes que deurà afrontar la justícia en aquest segon quart del segle XXI. Per aquest motiu els professionals de l’àmbit jurídic deuen estar preparats per aquests reptes i veure’ls com una oportunitat més de negoci.
