Vivim en una societat on la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió estan garantits, en certa manera i vist el que passa en d’altres racons del món ens hauríem de sentir afortunats. El control de la informació pot revestir però aspectes subtils, els mitjans de comunicació poden estar sotmesos a pressions directes o indirectes que en poden afectar la imparcialitat. L’ètica dels professionals, la varietat dels mitjans i, darrerament, l’accés del públic a les xarxes de comunicació globals fan que gaudim d’una major pluralitat en la informació. Aquesta evolució positiva, però, no ens pot fer oblidar que vells tics del passat persisteixen i els intents de controlar el fluxe d’informació són ben reals.
Digueu-me mal pensat peró per mi el cas de la guanyadora de l’accessit als premis Principat d’Andorra 2011 és un intent descarat de censura. Els arguments segons els quals el treball conté errors no em serveixen, ja s’apuntava per part del jurat i aquests no haurien de representar un impediment ja que es poden corregir abans de la publicació de l’estudi. Els que per mi són el veritable motiu de la negativa a facilitar la difusió del treball són que aquest ofereixi una visió crítica de certs aspectes de la política andorrana. Deia un precursor del periodisme compromès, Albert Londres: “notre métier n’est pas de faire plaisir, non plus de faire du tort, il est de porter la plume à la plaie”, és el que fa Lorena Tortosa a “Andorra, de la edat mitjana al 2.0”, posar el dit (en forma de ploma) a la nafra. No amb subjectivitat personal, com voldrien deixar entendre els qui s’han negat a finançar-ne la publicació, sinó amb la transcripció de les entrevistes als protagonistes de la contesa electoral i fent-se ressò de l’informe sobre el procés que va fer una delegació de l’ODHIR-OCDE. Els temps, però, estan canviant, en un moment on els ciutadans van perdent la por a manifestar públicament el seu rebuig a les polítiques dominants, apareixen noves vies de compromís. Aquests dies, al nostre pais podem dur a la pràctica el crowdfounding o micromecenatge que permet al ciutadà aportar el seu granet de sorra, i permetre que vegin la llum obres que d’altra manera estarien condemnades al silenci i l’oblit. Potser sí que alguna cosa es mou a Andorra, al carrer, a la xarxa, fent visible el que alguns voldrien amagar, donant la veu als qui certs poders voldrien callar.
