Com diu l’assessor i humanista Daniel Gabarró, “la política és l’art de gestionar el que és col·lectiu”. Si volem una política útil, cal connectar amb les ciutadanes i els ciutadans, com fem amb la família quan busquem el màxim bé comú.
Del personal al col·lectiu. El que és personal és polític. Governar és entendre i atendre les prioritats de la ciutadania, tal com ho faríem en una família: escoltant, dialogant i prioritzant el benestar conjunt.
Una societat activa i participativa. Un país capdavanter és aquell on la ciutadania participa i coopera en la presa de decisions. Quan la política es desconnecta de la realitat, perd la seva raó de ser.
Esperit crític i política constructiva. Fomentar l’esperit crític no és derrotar l’adversari, sinó debatre i trobar solucions. La confrontació constant divideix, mentre que el consens ens fa avançar.
Una política sense teatralismes. Cal un lideratge basat en la consciència i el bé comú, no en l’escenificació o l’interès personal.
Un model econòmic just. L’economia hauria de prioritzar el benestar col·lectiu, no només el lucre. Els beneficis han de revertir en el conjunt de la societat.
Les famílies són diverses, però troben fórmules per avançar. La política hauria de fer el mateix: escoltar, entendre i acordar. Per això, igual que invertim en educació, sanitat o transport, també cal promoure l’empatia, la consciència i el benestar emocional.
Fem política gestionant el col·lectiu. Això requereix empatia i solidaritat. Quan es governa amb consciència, les decisions es prenen amb més responsabilitat i equitat.
Afrontar reptes col·lectius vol dir que anem més enllà del sí o el no, del que és bo o el que és dolent, de la dreta o l’esquerra. Es tracta de copsar les necessitats de tothom i intentar arribar a acords.
Què entenem, sinó, per fer política? Una reflexió profunda s’imposa.
