Vicenç Navarro explica en les primeres pàgines d’un dels seus llibres una anècdota que cita Hillary Clinton amb freqüència: es veu que el president dels Estats Units d’Amèrica, Roosevelt, en una conversa amb uns sindicalistes, escoltant les seves reivindicacions, va acabar dient ” molt bé, estic d’acord amb les vostres propostes… ara sortiu al carrer i obligue-me a adoptar-les“.
L’economista utilitza aquesta cita per exemplificar el dubte de qui deté realment el poder en les nostres societats. El polític, teòricament, més poderós del planeta admet, en certa manera, que tot i compartir la justícia d’unes mesures, no pot aplicar-les si no hi és obligat per la pressió del carrer, fent contrapès a algun altre poder que el supera…
Més enllà de les teories conspiranoïques, i n’hi han per a tots els gustos, sembla evident que molts polítics quan assoleixen el poder s’obliden amb molta facilitat de les propostes presentades als seus votants. Vull pensar que la majoria de les dones i homes que demanen el nostre vot creuen en el seu programa, que aquest respon a un model de societat que consideren el millor possible, i que tenen la ferma intenció d’aplicar-lo. Per què, doncs, l’incompleixen amb massa freqüència? De vegades, fins i tot fent el contrari del que prometien?
S’adonen potser que estaven equivocats en el diagnòstic dels problemes i que, per tant, les solucions a aportar són diferents de les que proposaven? El ciutadà es mereixeria, en aquest cas, que reconeguessin l’error.
La idea que s’estèn aquests darrers temps és que els “mercats” són qui menen el món per camins no sempre coincidents amb les necessitats del poble ras, i que els governants estarien enmig, ostentant el poder simbòlic. Que aquests escoltin els mercats, o el conjunt de la societat dependrà de qui mostri més fermesa. Una societat atenta, informada, exigent amb la seva classe política, és , doncs, la garantia de que la democràcia no sigui només el menys dolent dels sistemes de govern.
