HISTORIADORA
- Foto:
La mort de Pete Seeger als 94 anys m’ha produït un sentiment doble, per una part de tristesa i d’impotència i per l’altra ganes de no defallir seguint el seu exemple, d’aportar el meu petit granet de sorra, per millorar el meu entorn. Tristesa i impotència, no solament per la seva mort, que també però menys, com diu la dita «de vell enllà no es pot passar», i hem d’acceptar la mort amb naturalitat; sinó pel retorn a les seves cançons, a les cançons de la meva jovenalla quan creia que tot estava per fer i que tot era possible i que tots junts podíem vèncer i que lluitant podíem tenir un demà millor quan cantàvem: «Tots junts vencerem»: Kumbayà Déu meu Kumbayà! Santa Innocència!!, i avui que ja som en el nostre demà, em pregunto: ¿on som? I som en un món on els drets de les persones continuen sent trepitjats arreu una i altra vegada. Vaig conèixer les cançons de Pette Seeger a traves dels cantants catalans Xesco Boix i Jaume Arnella, i més tard pels cantants americans Bruce Springsteen, Joan Baez i Bob Dylan. Les cançons folk dels anys 60 juntament amb el moviment dels Setze Jutges i de la Nova Cançó van emplenar tota una generació que necessitava canviar les coses d’un món lleig que no agradava gota. El moviment folk és anglosaxó i si a Amèrica es protestaven en defensa dels anomenats Drets Civils, nosaltres en plena dictadura franquista vam assimilar les cançons de protesta com nostres i les vam fer nostres en la defensa de les llibertats i dels drets més elementals de les persones, i com a catalans la defensa del nostre fet diferencial i el respecte per la nostra llengua i cultura. I amb la transició democràtica vam creure, per almenys jo m’ho vaig creure, que es dibuixava un futur millor. I aquí estem, sembla que en un carreró sense sortida, on el feixisme i la intolerància del sXX treuen les urpes amb força. La sensació de no defallença me la produeix una petita escletxa oberta a l’esperança, ja que poc a poquet, hi ho constato a les xarxes socials, l’individualisme està perdent força en pro d’uns moviments socials col·lectius que batallen a favor dels més febles, que som la majoria de la societat, i per això la idea de Pete Seeger de «Tots junts vencerem», retorna amb força i m’agradaria que en el cas de les relacions Catalunya-Espanya el diàleg fes possible que l’escletxa és convertís en una finestra.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
