La comercialització massiva de deute subordinat més coneguda com subordinades, també va servir perquè els bancs captessin diners a costa dels estalviadors, com va passar amb les preferents. Les subordinades són un producte complex que ha afectat un considerable nombre de petits estalviadors i ha desencadenat una allau de reclamacions als nostres jutjats. La reacció de la Justícia per intentar salvaguardar els interessos dels afectats per les subordinades ha estat i és molt positiva, amb dictàmens a favor dels clients que les van contractar, també enganyats per les entitats bancàries. Tant la doctrina com la jurisprudència han catalogat les obligacions subordinades, igual que les participacions preferents, com productes híbrids entre instruments de deute i accions. Són un valor negociable i són productes de renda fixa, normalment amb caràcter perpetu. Les subordinades es consideren productes híbrids perquè són computades com a capital o recursos propis de l’entitat emissora, però es reconeixen al mateix temps com a deute, perquè les persones que les adquireixen són relegades a una preferència de cobrament posterior a la dels creditors de l’entitat. La Comissió de seguiment d’instruments híbrids de capital i de deute subordinat assenyalen que les obligacions subordinades són des de finals dels anys 90, els instruments preferits per les caixes d’estalvi per obtenir recursos propis –per la seva figura jurídica–, que col·loquen preferentment entre els petits inversors o estalviadors.
El 2008, la Comissió Nacional del Mercat de Valors va destacar l’increment significatiu d’emissions d’obligacions subordinades per tal de captar recursos. I va advertir que una part important de les emissions estaven dirigides a petits inversors. Les obligacions subordinades depenen dels beneficis de l’entitat emissora perquè siguin rendibles. L’inversor abans de la crisi financera no tenia la percepció del risc perquè les entitats amortitzaven el producte anticipadament, ja no és el cas.
Les subordinades són productes amb poca liquiditat en cotitzar en el mercat secundari i, en definitiva, títols que representen un deute. Els petits inversors van assumir un risc sense estar-ne alertats. I un dia es van adonar que havien deixat de percebre interessos i que a més, després de la intervenció als bancs, van perdre part del capital o van haver de canviar-les per productes financers com accions o bons.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
