París és una ciutat que es pot mirar de moltes maneres, però no totes et mostren el mateix. Hi ha qui la passeja com si fos un escenari per fer fotos boniques, i després hi ha dies —com aquell meu— en què decideixes veure-la com és, sense filtres.
Vaig començar per sota terra. Les catacumbes de París impressionen de veritat. Passadissos estrets, parets humides, silenci dens i ossos, fileres interminables d’ossos perfectament col·locats. No hi vaig sentir por; hi vaig sentir respecte. Davant de tanta vida convertida en memòria física, un recorda ràpidament que som temporals i que la ciutat que avui admirem, es va aixecar sobre segles de vida i mort.
Quan vaig tornar a la superfície, la llum semblava més forta. Potser perquè venia de tanta ombra. Vam anar fins a Montmartre en cotxe i vam pujar caminat cap al punt més alt de la ciutat: la Basílica del Sacré-Cœur. Montmartre sempre m’ha agradat: carrerons, rampes, artistes, música que surt de ningú sap on, l’olor de crep encara que no tinguis gana. I dalt de tot, la basílica blanca, silenciosa i dominant, mirant París des de les altures.
La llum allà era l’oposat de la de les catacumbes: oberta, clara, viva. I jo encara duia dins el pes de la pedra subterrània. Tota la ciutat en un sol dia: el que viu a les arrels i el que s’alça a la llum.
Abans d’entrar, em vaig quedar un moment només mirant-la. La pedra blanca, les cúpules que semblen tocar el cel, aquella sensació d’alçada que fa respirar més lent. A dins, la calma. Bancs de fusta, silenci, passos que ressonaven suaus i una llum que baixava des de dalt com si volgués posar ordre en els pensaments. No vaig buscar cap símbol ni cap miracle; només vaig seure una estona i vaig deixar que l’espai parlés sol.
Abans de marxar, vam comprar un cadenat. No hi havia cap pla ni cap gran moment premeditat: simplement ens va fer il·lusió. Vam escriure els nostres noms i el vam deixar allí, com un gest petit, íntim i sincer del nostre pas, del nostre amor i del temps compartit. El vam col·locar amb calma, i vam fer una foto, perquè ens venia de gust conservar un detall d’aquell moment.
Després vam caminar fins al Sena. París canvia quan arribes a la vora del riu; tot respira diferent. Allí vaig llençar la clau. I sí, també em vaig fer una foto llençant-la. M’agrada guardar moments així, senzills però importants. Són per a mi, per a nosaltres, per recordar que els anys passen, però la complicitat continua.
Vaig acabar la jornada amb dues impressions en una sola ciutat i en una sola pell: la foscor silenciosa de les catacumbes i la llum de la Basílica del Sacré-Cœur. Cap d’elles exagerada. Cap teatral. Totes dues reals.
Vam caminar una mica més, agafats de la mà, deixant que París quedés darrere sense gens de pressa. Un dia tranquil, compartit, que guardarem per a nosaltres.
