En sortir del Louvre, encara amb la mirada carregada d’art, ens vam dirigir als Jardins del Palau Reial. Dissenyats al segle XVII per ordre del cardenal Richelieu, són un exemple magnífic de l’urbanisme clàssic francès. La geometria dels parterres, les fileres de til·lers i castanyers perfectament alineats i la font central construeixen un conjunt harmoniós que sembla haver aturat el temps. Aquests jardins han estat escenari de la vida aristocràtica, de cafès literaris i de trobades polítiques i culturals al llarg dels segles. Passejar-hi és sentir com el pes de la història conviu amb l’elegància tranquil·la d’un lloc concebut per a la contemplació i el diàleg entre arquitectura i natura. Fins i tot el globus aerostàtic que vam veure surant gràcies a l’escalfor semblava un gest lúdic enmig de la solemnitat de l’espai.
A la sortida, una fira amb una gran nòria ens va sorprendre i ens va regalar una altra manera de veure la ciutat. Vam pujar-hi i, des de les altures, París es desplegava amb una claredat nova: les avingudes semblaven més ordenades, els edificis més harmònics i el cel més proper. Cada volta ens oferia una perspectiva diferent, com si la ciutat es deixés descobrir a poc a poc.
Després va arribar un dels moments més especials del dia: passejar amb barca pel llac que hi havia al costat dels Jardins del Palau Reial. El meu marit remava i jo gaudia del so dels rems entrant a l’aigua i del reflex de la llum a la cara. Una pau autèntica ens envoltava en ple cor de París. Aquell breu passeig ha quedat gravat a la meva memòria com un dels instants més bells del viatge.
El recorregut ens va portar després a la plaça Vendôme, un dels espais més elegants i simbòlics de la ciutat. El seu traçat octogonal, ideat per Jules Hardouin-Mansart a finals del segle XVII, reflecteix la perfecció geomètrica del classicisme francès. Al centre s’alça la impressionant columna Vendôme, erigida per Napoleó el 1810 per commemorar la victòria d’Austerlitz i inspirada en la columna Trajana de Roma. Fosa amb el bronze dels canons capturats a l’enemic, està decorada amb relleus en espiral que narren les campanyes napoleòniques i coronada per l’estàtua de l’emperador. Al seu voltant, palaus convertits en hotels de luxe i joieries de renom internacional confirmen el prestigi del lloc, que des de fa segles és sinònim de poder i refinament.
Ja entrada la nit, els Camps Elisis ens van conduir fins a la plaça de la Concòrdia, la més gran de París i, sens dubte, una de les més carregades d’història. Durant la Revolució Francesa s’hi va instal·lar la guillotina, i en aquell indret van ser executades més de mil persones, entre les quals Lluís XVI i Maria Antonieta. Avui, en contrast amb aquell passat tràgic, el centre de la plaça està presidit per l’obelisc de Luxor, un monument egipci de més de 3.000 anys d’antiguitat, regal del virrei d’Egipte a França al segle XIX. Els jeroglífics que el decoren relaten la història del faraó Ramsès II i, en veure’l dret enmig del trànsit parisenc, hom comprèn fins a quin punt la ciutat barreja la memòria del tràgic amb la celebració del que és universal.
L’Arc de Triomf va tancar la nostra jornada. Pujar-hi va ser més que un esforç físic: cada esglaó semblava carregat d’història, fins a arribar a la vista majestuosa de la ciutat il·luminada. Tanmateix, el més commovedor es troba a baix, al costat de la flama eterna de la Tomba del Soldat Desconegut. Aquella flama humil recorda que sota la grandesa dels monuments descansen vides anònimes, sacrificis silenciosos que sostenen la memòria col·lectiva.
París no es limita a enlluernar; també obliga a pensar. Ens convida a gaudir, a sorprendre’ns amb petites coses que atorguen emocions immenses com una roda de fira o un passeig en barca per un llac, però alhora ens recorda les revolucions, les guerres i els sacrificis que han forjat en el passat la seva història actual. Aquesta convivència entre el plaer i la reflexió és, al meu entendre, el que converteix la capital francesa en un lloc únic.
En conclusió, París és un mirall d’allò que és humà: bella i contradictòria, lleugera i greu alhora. Caminar pels seus carrers no és només recórrer un destí de vacances, sinó enfrontar-se a una lliçó viva d’història, d’art i de sensibilitat. I una de les coses que m’emporto d’aquest viatge és la certesa que la memòria i la bellesa no s’exclouen, sinó que, unides, ens ensenyen a mirar el món amb més fondària.
