Un llibre de Jacobo Rivero revela que el líder de Podem, l’eurodiputat Pablo Iglesias, és partidari d’una regulació dels mitjans de comunicació des del poder públic, per tal de garantir la llibertat de premsa. En una confessió que sembla una declaració del president equatorià, Rafael Correa, el líder de Podem no concreta de quina manera s’haurien de regular els mitjans, si bé avança que control públic no vol dir necessàriament institucional, en el sentit de ser corrent de transmissió de les estructures que gestiona l’administració. ¿Suggereix potser la creació d’un consell general del poder de la premsa, a l’estil del poder judicial?
La Constitució espanyola, en l’article 20, reconeix i protegeix els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció, així com a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. L’exercici d’aquests drets –aclareix– no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia, i adverteix que només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial.
També indica la Carta Magna que la llei regularà l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l’Estat o de qualsevol ens públic i garantirà l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d’Espanya.
¿Primera gran conclusió? La regulació dels mitjans des del poder polític només comprèn els mitjans públics, de manera que una regulació aplicada als mitjans privats seria inconstitucional, com se suposa que hauria de saber Pablo Iglesias en la seva condició de professor de Ciències Polítiques.
El fet que hi hagi perversions en alguns mitjans privats i que les seves línies es vegin subjectes a les ingerències de governs, bancs i empreses privades no és raó suficient per sotmetre’ls al poder polític. Si Espanya vol seguir sent un país occidental democràtic haurà de corregir els vicis dels seus mitjans però no sotmetre’ls al poder públic. A cap demòcrata se li ocorreria semblant cosa en països com els Estats Units, França o el Regne Unit.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
