Fem bé o fem malament? Em refereixo a les intervencions d’Occident en conflictes que li són aliens en sentit estricte. El principi de la no ingerència de tercers en els problemes interns d’un Estat sobirà–un principi bàsic en Dret Internacional– es va trencar crec que en aquella guerra bàrbara dels Balcans. I no sembla que aquest fet pugui repugnar una consciència recta: res al món ens pot ser aliè ni l’atropellament dels drets humans, ni els genocidis, ni tantes coses que hauríem de solucionar perquè cap home, cap dona, cap nen o nena poden ser despullat de l’esperança. Però si acceptem aquest principi es planteja el gran problema de qui decideix quan i on s’ha d’intervenir en nom la dignitat de tots. Però el dubte no només està en saber qui decideix la intervenció sinó per què es decideix en uns casos i en altres es mira cap a un altre costat; i el dubte augmenta encara més fins arribar a la desconfiança quan algunes potències que decideixen semblants coses ni tan sols haurien de seure al costat de països que són democràtics. Però són riques i per això hi són. O tenen les suficients armes i el suficient poder com perquè ningú aixequi la veu i menys encara la condemna. Aquest és un món en el qual es mata i es mor en nom de déu, del color de la pell o d’obscurs interessos econòmics. I vull pensar que Occident vol imposar de bona fe, una democràcia que al final s’omple d’urnes inútils a les quals no va gairebé ningú perquè la majoria són desplaçats que només busquen seguir en vida. No tinc la solució però si tres paraules que farien el miracle: pa, educació i justícia.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
