Aquest agost he estat de vacances a Nova York per complaure els desitjos de la meva adolescent preferida. Vaig decidir cedir a un agost a NY sempre que estiguéssim dies i visquéssim NY no només com a turistes sinó aprofundint en la ciutat i la seva gent. Vivint, en el possible, com uns ‘newyorquins’. Feia anys que no tornava a la ciutat que mai dorm i he de dir-vos que ha estat molt revelador. Com la granota que es posa dins l’olla d’aigua que s’escalfa, no són conscients del seu destí. Encara no els han dit que ja no són la referència mundial. No vull amb això donar una imatge d’un NY trist i pobre, perquè no és cert, però l’efecte ‘WOW’ també se l’han quedat els xinesos.
La vida transcorre a NY amb la mateixa intensitat, contrast, soroll, brutícia i barreja… però ja res sorprèn. Els seus carrers respiren el que van ser, però ja no són. I tot això em porta a pensar si la decadència americana sí, és una realitat. Fer una extrapolació només des de NY, d’un país tan gran i divers, és quelcom atrevit per la meva part, però m’ha constatat certes reflexions. Des d’Europa ens va sorprendre que guanyés Trump sobretot pel seu estil i el seu discurs que trenca amb tot el que és el “savoir faire” europeu, però… era necessari?
Començo a pensar que sí. Un americà no sabria mai rebre un missatge d’alerta com: “Senyors, venen temps de decadència. Estem perdent el nostre lideratge. El nostre deute és immens i la nostra dependència exterior és molt més gran del que mai us havíem dit”. Era més fàcil per a un americà buscar un enemic i cridar a l’uníson: America first!! Però la realitat s’imposa. El deute americà ja és més gran que la suma total del PIB d’Alemanya, Regne Unit, Índia, Japó i Xina. Ni més ni menys que 37 bilions de dòlars, el 123% del seu PIB. I l’obsessió de Trump continua sent el dèficit comercial. Una obsessió que el va portar a utilitzar la seva posada en escena més xulesca amb el “Liberation Day” i la guerra dels aranzels.
Però a poc a poc ha anat mostrant la debilitat dels EUA per suportar aquest enfrontament comercial, especialment amb la Xina. Com diu Adam Posem: “El xoc de subministraments que afronta els EUA a causa dels aranzels més alts és més difícil d’absorbir que el xoc de demanda sobre la Xina”. La societat nord-americana és una societat de consum, no d’estalvi, i això fa que sentin immediatament l’escassetat de subministraments. I a diferència de la Xina, no controlen l’opinió pública. Això va fer que el to de Trump anés canviant, ja que va veure que la seva política d’aranzels afectava el mercat de valors, el mercat de bons, a la indústria al detall i als consumidors. I va ensenyar “la poteta” als xinesos, que van detectar la seva debilitat i la seva total dependència de les terres rares i dels xips, subministraments que estan gairebé completament en mans de Beijing. Quan a l’abril la Xina va aturar les exportacions, va quedar patent la incapacitat dels EUA de fabricar automòbils, avions i altres productes.
Les terres rares són el primer punt estratègic d’estrangulament de la Xina en la història de les relacions entre els Estats Units i la Xina. I la resposta de Trump va ser paralitzar els visats per als estudiants xinesos. Mostra de feblesa. La Xina fa temps que avança. Des del 2018 va reduir la dependència de la cadena de subministraments dels EE.UU. diversificant-se en altres mercats. I avui és la màxima productora d’energia a un cost més baix, generant més electricitat que els Estats Units, la UE i Índia juntes.
A més, ho fa a un cost mitjà de 4,2 cèntims per quilowatt-hora, mentre que als EUA, els preus més baixos oscil·len al voltant de 8,42 cèntims i a Califòrnia són més de cinc vegades superiors als de Guangdong. Una situació que només porta Trump a entendre’s amb la Xina i ja en aquest segon mandat no qüestiona ni la ideologia ni la legitimitat del partit comunista xinès. També ha moderat el seu discurs amb Taiwan. Trump ara és aquell “business man” necessari per a una economia amb peus de fang i amb un enemic amb el qual costi el que costi cal fer negoci i buscar acords.
EUA és una economia que ha de renovar 9,2 bilions de deute aquest 2025 i els mesos d’agost i setembre seran els més crítics, ja que el govern haurà d’incomplir les seves obligacions sense l’acció del Congrés. Més del 59% d’aquest deute està en mans estrangeres (principalment Japó i Xina). I per a això no hi ha una solució miraculosa, sinó la necessitat de reduir el dèficit públic, una baixada dels tipus d’interès (i per ara Powell no ho està portant a terme) i la monetització del deute (compres de Treasuries per part de la Reserva Federal) fet que encara penalitzarà la cotització del dòlar.
Hi ha qui parla que Trump es traurà un as de la màniga revalorant l’or que té la Reserva Federal, donant liquiditat al mercat, reduint deute i comprant bitcoins. Una mica arriscat, però només Trump seria capaç. I sí, tot això es respira al carrer de Nova York. Continuen fent la mateixa vida, però sense el mateix brillantor, ni l’efecte ‘WOW’.
