La setmana passada vaig estar a Londres i vaig tenir l’ocasió de parlar amb gent que afronta el ‘brexit’ en la seva pròpia pell i amb moltes coses interessants que explicar. Vaig anar a un pub a prendre una pinta amb un banquer de la City (Ye Olde Cheshire Chesee. Els aconsello el lloc). Li vaig preguntar pel ‘brexit’, la situació actual i la futura. Em va respondre que «és important acceptar el resultat i seguir endavant, preferiblement cap a un altre país». El seu escepticisme em va deixar una mica gelat. Adoro aquesta ciutat. Frenètica, moderna i plena de vida. No imagino la Old City buida i abandonada. Van transcórrer els dies d’intens fred i llavors, el dijous 7, em van obsequiar ‘in situ’ amb una negociació i un acord aconseguit entre Theresa May i Jean Claude Juncker. Va valer la pena quedar-se tota la setmana per respirar l’atmosfera i captar aspectes impossibles de percebre des de fora. David Davis (ministre pel ‘brexit’) va voler aplacar els ànims dels conservadors euroescèptics dient que l’acord aconseguit «no era més que un vaga declaració d’intencions». Tots sabem que és fals. No es deixin confondre pels detalls d’aquest acord, detalls com la contribució al pressupost comunitari o els drets dels ciutadans de la UE al Regne Unit. Concentrin-se en el paràgraf 49 de l’acord del dijous dia 7. Aquest que estableix un ‘full allignement’ (total alineament) d’Irlanda i Irlanda del Nord envers les regles del mercat únic a la UE. Per què és aquest paràgraf especial? Doncs pel simple fet que els unionistes de l’Ulster (que mantenen viu el govern de Theresa May), vetaran qualsevol divergència reguladora entre Irlanda del Nord i la resta del Regne Unit. El que de ‘facto’ significa total alineament regulador entre la UE i tot el Regne Unit.
La serena i pacífica acceptació de l’acord del dia 7 per part de l’ala més dura dins del partit conservador, m’indica que el rumb està marcat i ens dirigeix cap a un acord comercial i de llibertat de moviments de béns i serveis. I m’atreviria fins i tot a dir que aquest acord temporal, serà també permanent. Una convicció gairebé certa després del crucial vot la setmana passada al Parlament britànic i que atorga a aquest l’última paraula sobre les negociacions amb la UE. Per què una convicció? La cambra dels comuns (que no la dels Lords) desitja majoritàriament evitar un ‘Hard brexit’, per la qual cosa ja podem avançar, a tenor de tot l’ocorregut en els últims dies, que una ruptura total del Regne Unit amb la UE ja no és un risc. De fet, els acords de la setmana passada representen la base legal del text que ha de ser incorporat en la legislació britànica el 2018, i que definirà les obligacions del nou tractat.
Un altre aspecte positiu
L’acceptació d’aquests acords per l’ala més conservadora del partit dels Tories també significa que una rebel·lió conservadora (i una caiguda del govern) és ara bastant improbable. Quelcom sens dubte favorable per als interessos dels inversors exposats a la lliura esterlina, doncs l’amenaça d’unes eleccions anticipades hagués suposat una autèntica amenaça per a la lliura, especialment considerant el lideratge de Jeremy Corbin en les enquestes. Un laborista que, per cert, no té res a veure amb Toni Blair.
Així doncs, estem en condicions de descartar ja dos escenaris. El ‘Hard brexit’ (una relació comercial dura entre UK i la UE basada en les regles de la WTO), i el ‘Soft brexit’ (una relació especial en la que el Regne Unit mantindria els avantatges dels membres de la UE sense atendre les corresponents obligacions).
Què ens queda? Doncs ens queda el ‘Fake brexit’. Això és, un període de transició de dos anys en el qual el Regne Unit preservarà pràcticament tots els seus arranjaments comercials actuals amb la UE a canvi de contribuir al pressupost comunitari, complir amb la regulació comunitària (sense tenir dret de vot), i acceptar el lliure moviment de persones (probablement amb alguna modificació).
Sí. Ja sé que Theresa May va dir repetidament que obeir la normativa comunitària sense tenir dret a vot era una manera d’internar-se en una «relació de vassallatge». Que volen que els digui. Jo també m’ho vaig creure. Però ha estat ella mateixa qui ha negociat aquestes condicions durant un període que s’estendrà fins al 2021 (o desembre del 2020)
Més a llarg termini, i sabent que hi ha eleccions el 2022, m’atreviria a pensar que arribat el moment tornarem a veure una extensió d’aquest acord. No s’estranyin. Ho hem vist ja en el cas de Noruega; amb el seu acord associació amb la UE, que va estar dissenyat originalment com una sèrie de pactes a complir durant una fase de transició que havia de servir per definir els FTA (‘Free Trade Agreements’) definitius. Ves per on! Portem 24 anys en aquesta fase de transició!
En resum. La lliura pot veure’s beneficiada (crec que així serà) contra les principals divises. La borsa anglesa hauria de mostrar un millor comportament relatiu. Ah! I la City de Londres seguirà vibrant amb els seus joves banquers al ritme de les seves sabates italianes de punta.
