Ara fa uns dies Andorra sofria una de les majors decepcions dels darrers anys: la no designació com organitzadors de la Copa del Món d’Esquí del 2029, i de retruc es decidia també la del 2031 i tampoc n’érem els escollits. Narvik (Noruega) i Selva Di Val Gardena (Itàlia), les altres dues candidatures, es repartiren les adjudicacions, demostrant que, probablement, havien sabut jugar millor les seves cartes. Més enllà dels múltiples comentaris que s’han fet sobre l’excés de confiança, la manca d’habilitat negociadora o la no aplicació d’una estratègia específica basada en els sinuosos camins de la diplomàcia i la geopolítica de l’esport, crec que n’hem d’extreure una experiència positiva, ja que de revessos com aquest se n’aprèn i molt i de fet en ressurt un gran repte: aconseguir no fallar la propera vegada.
Ara només cal determinar com? De fet, grans capitals com Madrid al 2012 varen començar un llarg camí com a potencial seu pels Jocs Olímpics d’estiu, i per diverses raons, i encara reconeixent-se com la millor candidatura, sempre ha acabat perdent totes les votacions, tot i que ara té l’objectiu fixat en el 2036. Per tant, la conclusió és que això de la diplomàcia estratègica aplicada a l’esport no és una cosa fàcil, i cal aprendre-hi a moure’s si és que volem aspirar a assaborir la nostra petita porció de glòria.
En un altre ordre d’idees, els darrers mesos s’ha intensificat la campanya de Govern per tal de fer pedagogia entre la població per tal que, amb el fonament que dona tenir un major coneixement d’allò que l’Acord d’associació amb la UE pot representar per a Andorra, s’acabi votant majoritàriament per un SÍ. És clar, si l’Acord acaba aprovant-se, el gran repte hauria de ser treure’n el màxim profit. És a dir, si realment és tal com ens expliquen, s’obre un nou escenari on hauran d’aprendre a moure’s institucions, empreses, professionals, estudiants o treballadors, per tal d’aspirar a noves oportunitats de negoci, d’estudi, de treball, concursos públics, programes europeus, etc.
Diuen els entesos que haurem d’aprendre a viure amb un peu a Andorra i un altre peu a Brussel·les. Doncs bé, disposem d’una pista d’un bon amic, en Ramon Vila, autor d’un llibre molt adient al cas i que recomano ferventment, ‘Exitus’, el qual transcorre justament a Brussel·les i on es narra que el centre neuràlgic i estratègic on es decideixen les ‘coses’ importants de les institucions europees és en els afterworks del Cafè Luxemburg. Visita obligada pels convençuts, perquè es vagin preparant, però potser també pels més escèptics, per acabar-se de convèncer. Sigui com sigui, ben segur que hi passen una bona estona. Bromes a part, però seguint en aquesta línia lúdico-negocial, l’exalcalde de Londres Ken Livingstone, en una entrevista al diari The Independent, afirmava que l’única raó per la qual varen aconseguir els Jocs Olímpics del 2012 va ser perquè va passar més temps en el bar bevent amb els delegats que qualsevol altra persona. Bé de fet, més enllà de la frivolitat del comentari, el simbolisme del missatge ens encamina cap al ‘com’ un dia Andorra aprendrà a moure’s internacionalment i a posicionar-se per tal que se’ns tingui en compte, com ben segur tots aspirem.
La nostra és una democràcia jove, nascuda de la Constitució del 1993, moment a partir del qual vàrem començar a teixir una diplomàcia internacional a la mida de la nostra dimensió com a país i del nostre pressupost. No cal dir que hem fet grans esforços per adaptar-nos a les exigències internacionals, per tenir veu en els grans organismes multilaterals i per negociar i signar acords internacionals en els àmbits més diversos. Tampoc podem passar per alt la diplomàcia pública, orientada a millorar la imatge que es té de nosaltres a l’estranger, especialment en moments sensibles de dolorosa memòria, i tot aquell seguit d’acords en l’àmbit educatiu, cultural o fiscal, els quals han representat millores constatables per a la nostra ciutadania.
Ara bé, resulta més que evident que Andorra ha de fer un esforç addicional per millorar el seu posicionament i reconeixement internacional. Som el que som, un país petit, geogràficament parlant, i que necessita construir una reputació prou sòlida com per merèixer el respecte i la consideració dels diferents fòrums internacionals on pretenem fer-nos un lloc, també els esportius per descomptat.
Ens podem sentir molt orgullosos del majestuós canvi que hem impulsat en els darrers 30 anys de la nostra història i de la nostra capacitat de resiliència que, com a país no convencional, ens ha permès sobreposar-nos a crisis econòmiques i financeres, pressions i crítiques internacionals o pandèmies, homologant el nostre ordenament jurídic per aconseguir una harmonització amb el context internacional en el qual estem obligats a conviure.
No obstant això, continuem sent vulnerables i cal posar-hi remei, i per molt que s’entestin des de Govern en ignorar els mecanismes que ofereix una ben dissenyada estratègia de ‘marca país’, ara més que mai, i donat que hem decidit jugar a moure’ns pel Mercat Únic Europeu i a aspirar a organitzar ‘campionats del món’ d’esquí, a més de consolidar-nos com un hub d’atracció de talent i de desenvolupament de la investigació, de la innovació i les noves tecnologies, cal demanar que es reparteixen noves cartes, i saber jugar-les.
Fa uns dies parlava amb un reconegut periodista i justament vàrem concloure que en l’actualitat, encara que Andorra tingui una superfície de 468 km2, pot aspirar a ser un gran país, doncs les noves tecnologies i les tendències de l’economia digital posen al nostre abast una infinitat de clients potencials, 7.000 milions per a ser més o menys exactes. Podem afirmar que ens trobem immersos en una nova dimensió de geopolítica digital, en la qual tenim mecanismes que poden ajudar molt a enfortir la nostra Marca Andorra i a definir noves estratègies per influir prou com perquè acabem organitzant la Copa del Món d’Esquí del 2033.
