En el marc de la celebració del Dia Internacional de la Dona, no es pot obviar la importància d’aquesta jornada com a moment de reflexió i reconeixement envers aquelles figures que, tot i el seu paper determinant, romanen massa sovint a l’ombra. La societat andorrana, en el seu progrés cap a una igualtat real i efectiva, ha vist com dones professionals s’han consolidat en llocs de responsabilitat, exercint una tasca fonamental en l’engranatge de la comunicació institucional i corporativa. Aquestes dones, moltes d’elles periodistes de formació, han fet de la comunicació un camp de batalla per a la transparència i el dret a la informació, gestionant amb rigor i discreció les demandes d’un entorn exigent i, sovint, poc reconeixedor de la seva tasca. Són figures clau que, malgrat la seva invisibilitat, resulten imprescindibles per al funcionament fluid i coherent de la informació en l’espai públic.
Aquesta realitat es manifesta en els diversos organismes i institucions clau per al Principat, com la Policia, la Batllia, el Servei d’Atenció Andorrana de Salut, Andorra Turisme o el Fòrum de la Joventut, així com en sis dels set comuns i altres departaments de l’administració general. En aquests espais, elles assumeixen el repte de garantir una comunicació fluida i estructurada, responent a la demanda constant d’informació i gestionant les crisis comunicatives amb una professionalitat inqüestionable. La seva feina, sovint invisible per al gran públic, és la base sobre la qual es construeix la imatge institucional, un pilar essencial per a la percepció i credibilitat de les entitats a les quals representen. Sense el seu treball la informació seria fragmentada, poc estructurada i menys efectiva en la seva funció social.
No obstant, aquest esforç es duu a terme en un context que encara arrossega desigualtats estructurals. La societat avança cap a la igualtat, però ho fa amb dificultats, enfrontant-se a resistències culturals i estructurals que no han desaparegut del tot. L’assoliment de fites en matèria de drets i d’oportunitats per a les dones no pot donar-se per garantit, especialment en un panorama geopolític on, paradoxalment, s’observa un ressorgiment de discursos i pràctiques que reivindiquen models tradicionals i heteropatriarcals, posant en risc els avenços aconseguits amb esforç i perseverança. Aquest fenomen no és aliè al context andorrà, on, malgrat les millores, encara hi ha espais on la presència femenina ha de lluitar per ser reconeguda i valorada en peu d’igualtat.
Aquesta realitat obliga a mantenir-se fermes en la defensa dels valors fonamentals d’igualtat i justícia. No es tracta només de reivindicar drets, sinó de consolidar-los i ampliar-los, fent valdre el talent i la capacitat de les dones en tots els àmbits, sense que la seva presència hagi de ser sempre justificativa o reivindicativa. La lluita feminista, lluny de ser un combat radical, és una demanda raonada i fonamentada, basada en el reconeixement de les aportacions de les dones en la construcció d’una societat més equitativa. No es tracta d’exigir privilegis, sinó d’assegurar condicions justes per a totes, de garantir que el talent i l’esforç siguin els factors determinants en la trajectòria professional de qualsevol persona, independentment del seu gènere. Així mateix, cal posar en valor el paper de les dones en la presa de decisions i en els àmbits de lideratge, on encara avui s’enfronten a barreres invisibles que dificulten el seu accés a posicions de poder.
Aquest principi resulta especialment significatiu per a qui signa aquest article, una dona nascuda en un context de desigualtat estructural, en una realitat que exigia demostrar constantment capacitats i talent per sobre de les expectatives imposades per un sistema que, massa sovint, limita les aspiracions de les dones llatinoamericanes. L’experiència personal és testimoni de com la preparació, la constància i la solidesa argumentativa poden obrir camins i trencar barreres, però també de com la lluita per la igualtat no pot donar-se per finalitzada, sinó que ha de continuar amb la mateixa convicció i determinació de les generacions precedents. Els avenços han estat fruit de la lluita col·lectiva, però per tal que es consolidin, cal que aquesta lluita persisteixi amb la mateixa força i determinació.
Així doncs, la jornada del 8 de març no és només una data per a la celebració, sinó un recordatori de la responsabilitat col·lectiva per mantenir viu l’esperit de la reivindicació i la voluntat de canvi. Per totes aquelles que han treballat en silenci, per aquelles que han desafiat les estructures establertes i per les generacions futures que mereixen un camí menys pedregós, cal continuar. Amb fermesa, amb coneixement i amb la convicció que la igualtat no és una concessió, sinó un dret inalienable. Avancem, doncs, amb pas ferm i mirada al futur. Que aquest dia no sigui només una jornada simbòlica, sinó un compromís renovat per una societat justa, equitativa i respectuosa amb la diversitat i el talent de totes les seves persones.
Feliç Dia Internacional de la Dona a totes aquelles que obrim camins i fem possible un futur més just per a totes.
