«Te voy a matar, maricón!» Podrien haver estat aquestes les últimes paraules que Samuel Luiz, un jove de 24 anys, va escoltar abans de perdre la consciència enmig d’una brutal pallissa al carrer. No va ser una baralla de bar. No va ser un malentès. Va ser un crim d’odi. Pur, despietat i homòfob.
Samuel era un jove gallec, auxiliar d’infermeria, amb tota una vida per endavant. Aquella nit, sortia de festa amb les seves amigues, probablement per desconnectar després d’una setmana de feina. Una nit com qualsevol altra, en què només volia riure, ballar i gaudir de la companyia. Però el que hauria d’haver estat un vespre d’alegria va acabar en una tragèdia que encara ressona amb força dins de la comunitat LGTBI+ i, per desgràcia, amb massa silenci en la resta de la societat.
El que en un primer moment es va voler presentar com un malentès —un suposat enfrontament per pensar que Samuel estava gravant amb el mòbil una parella— va acabar desemmascarant la crua realitat: no hi havia malentès possible. Quan Samuel i la seva amiga intentaren explicar que simplement estaven fent una videotrucada, la violència ja havia estat desfermada. El que va seguir va ser una agressió covarda i planificada: l’agressor principal va marxar i va tornar amb reforços. Dotze persones. Dotze! Contra un noi sol.
Què devia sentir Samuel mentre intentava fugir? Quin terror devia passar pel seu cos mentre era perseguit i colpejat fins que el seu cor va dir prou? Només d’imaginar-ho, se’m regira l’estómac. Aquesta no és només una història personal, és una denúncia col·lectiva. Perquè si a Samuel el van matar per ser homosexual, què ens fa pensar que demà no pot ser qualsevol altre?
Ens agrada pensar que vivim en una societat avançada, oberta i tolerant. Ens agrada penjar la bandera de l’arc de Sant Martí als balcons durant el mes de l’orgull, fer veure que aplaudim la diversitat i que tothom és lliure d’estimar qui vulgui. Però passada la setmana simbòlica, tot torna a la normalitat. I la normalitat, per a moltes persones LGTBI+, encara és sinònim de por, de mirades esquives, d’insults al carrer, de violència verbal i física.
Però no ens enganyem: un insult no és només una paraula. Quan algú et crida “maricón” amb odi, amb menyspreu, t’està deshumanitzant. I quan la societat ho tolera o ho relativitza, obre la porta perquè després passin tragèdies com la de Samuel. Perquè, sí: ens maten per ser “maricones”. Ens maten per estimar.
I mentrestant, què fa el món? Reaccions tímides, declaracions institucionals, promeses buides. I després, silenci. I més morts.
El cas de Samuel no hauria de ser oblidat mai. No només per fer justícia a la seva memòria, sinó perquè cada cop que mirem cap a una altra banda davant l’odi, estem decidint qui pot viure i qui no. I mentre seguim callant, ens seguiran matant. I la pròxima vegada, potser no serem tan lluny. Potser serà el teu fill, el teu germà, el teu amic. O potser seràs tu. .
Estudiant de criminologia i analista de ‘true crime’
