No és fàcil fer un article dins del context en què vivim. En el temps de l’agonia franquista, mitjans dels setanta, escriure un article encara era molt més difícil si s’arribava a publicar, perquè la censura, amb càstigs molt importants, t’impedia d’escriure sobre temàtica política. Avui, com a articulista no tinc por de cap immediata repressió governativa, però sí molt respecte a les conseqüències d’aixafar ulls de poll en un ambient molt enrarit per la dificultat de trobar camins per encarrilar els desitjos del catalanisme més rupturista o per a les ànsies transformadores dels sectors més progressistes de la pell de brau.
Avui estem immersos en una situació totalment nova, protagonitzada per sectors socials que s’han vist molt provocats per la crisi econòmica i per la blasfèmia política que va suposar el fracàs, ben treballat pel PP, de l’Estatut del 2006. Quan havíem vist a la Seu, a la plaça dels Oms, davant de l’ajuntament, concentracions populars de més de 1.500 persones clamant per un referèndum, l’alliberament dels nostres polítics empresonats o senzillament i molt majoritàriament, per la independència absoluta? Mai, no s’havia vist mai. Ni als anys trenta, ni als anys setanta, ni a cap any dels anys.
Moltes d’aquestes persones mai no s’havien mobilitzat i això no els impedeix pas que els objectius de la seva lluita siguin ara ben explícits: la independència del seu país; amb la qual cosa veuen la clau de volta de moltes de les solucions de la problemàtica social catalana. Ja no es podrà dir mai més que a la Seu, o a l’Alt Pirineu en general, la gent és fatalment apàtica o apolítica, no. Fins i tot, l’entusiasme pot derivar cap a actituds en la meva opinió equivocades, com els reiterats talls a la carretera d’Andorra o l’obertura de la veda per penjar cartells als llocs urbans més inadequats. El que queda provat és que, en tot cas, cal trobar la reivindicació capaç i absoluta, la que arriba al cor i que no menysté el cap. Com es podia preveure fa un temps que tan ampla i transversal base cívica defensaria els llocs de votació a l’u d’octubre amb perill ben real per a la seva integritat física?
Als darrers temps quan intento analitzar el que passa a la nostra societat, en especial a les nostres comarques de muntanya, em ve al cap la imatge de la força d’una riuada. I de la mateixa manera veig la força l’acció de molts ciutadans, la seva lluita. Aquesta lluita hauria de culminar amb la millora de la qualitat de vida a casa nostra, també aquí a la Seu, a l’Alt Pirineu. Jo, com gairebé tothom, no sé com acabarà aquesta tensió que acapara la nostra preocupació social però el que sí opino és que el més negatiu seria que tot es dissolgués en l’apatia i en la desil·lusió. Cal que l’energia present als nostres carrers es perfeccioni en noves maneres d’entendre la política, i que comporti la consecució d’objectius, de progressos reals. Tan de bo que les properes eleccions del 21 de desembre siguin una oportunitat per aconseguir-ho!
Observo, quan parlo a la Seu, amb amics i coneguts, un bon nivell de respecte per a les opinions dels altres. No seria gens bo que entre urgellencs i alturgellencs es marqués una divisió pejorativa entre els independentistes a curt termini i d’altres sectors partidaris de negociacions més lentes, d’altres estratègies o d’altres formes de relació amb la resta de l’Estat. Això sembla que de moment ho aconseguim. La plaça dels Oms és testimoni privilegiat d’uns moments d’acceleració de la història. La plaça dels Oms ha de ser també testimoni de la canalització de l’energia produïda per amples i diversos sectors socials a través de les turbines d’una política feta per a la millora de la nostra societat.
Economista.
Menu
Menu
