En els darrers decennis, en el nostre àmbit geogràfic més proper, hem pogut veure com els estudiants més dotats –es trobin en el sistema en què es trobin– són orientats i empesos amb energia cap a les branques tecnològiques de l’àmbit formatiu. És fàcil constatar que vivim, cada cop més, en un món dirigit per tecnològics (que no científics) amb unes especialitzacions marcades en l’àmbit financer, perquè l’èxit avui passa per la tecnologia, la rendibilitat i –en alguns sectors– per la innovació, i se sobreentén que els de les branques literàries, jurídiques o purament científiques no resulten aptes per a aquestes responsabilitats. Però el cert és que, darrerament, molts estudis sobre recursos humans i sobre cerca de treballadors apunten que –tot i la facilitat en trobar especialistes– la gran dificultat se situa en trobar perfils polivalents, orientats a les persones (també a resultats, això sí) i més encara amb capacitat creativa. On es troba l’error? Sembla que en els processos d’orientació, però també en els processos rígids de formació –des de l’escola fins a l’ensenyament superior–, excessivament enfocats a resultats, poc proclius a desenvolupar la creativitat i encara menys a facilitar-ne l’aprenentatge.
Si mirem alguns dels grans èxits d’emprenedoria dels darrers temps veiem com han estat obra de persones amb poca formació universitària i amb una nul·la experiència directiva ni financera: Steve Jobs va deixar la carrera als sis mesos de començar-la; però es va apassionar per l’electrònica, els jocs, la cal·ligrafia, i va fer un retir espiritual a l’Índia; Bill Gates va començar a crear programes als 13 anys, va col·laborar –recolzat per la seva mare– activament amb diferents oenagés i, tot i començar a estudiar informàtica, es va llançar a crear la seva empresa abandonant tota la resta; avui, a més de la seva fortuna, se’l coneix bàsicament per la seva filantropia. Mark Zuckerberg va crear la seva primera xarxa abans d’entrar a la universitat; al cap de poc temps Harvard el va denunciar per infringir la seguretat informàtica i violar les polítiques de privadesa i de propietat intel·lectual de la universitat, i va abandonar la carrera després de crear Facebook; deixant de banda la polèmica que l’envolta, no es pot negar la seva capacitat creativa. Cal dir que aquests exemples, sorgits del famós somni americà del self-made man, poc tenen a veure amb la realitat de la nostra vella Europa.
Tothom demana organitzacions més innovadores, professionals més creatius i joves emprenedors, però això implica canviar moltes coses: en el procés formatiu, incorporant sistemes i metodologies per desenvolupar la creativitat, i això de forma transversal i igualitària en tots els estudis, ja siguin literaris, tecnològics, científics o de formació professional; però, també, reveure els valors que transmet la pròpia societat. Els milenials ja ens van reclamar una nova forma de viure i treballar, com la de crear productes i serveis; i ara, amb l’arribada de la generació Z –crescuda en mig de la crisi–, allò veritablement important ja no és el resultat, sinó el camí per arribar-hi, gaudint del passeig amb qualitat de vida: més enllà de forjar-se un currículum, també aposten per la sostenibilitat, la felicitat i per regenerar el seu entorn, amb noves maneres de pensar i de fer.
*Paraules de Jacques Attali
