PERIODISTA
A Espanya, la comparació entre el tracte que reben els qui tenen poder i els ciutadans comuns comença a ser insuportable. Ni tan sols hi ha un vademecum per sintetitzar aquestes diferències. Però aquí van algunes: el PP es nega, si més no, a debatre la compareixença dels últims gestors de CajaMadrid & Bankia. No solament no es delimiten responsabilitats en les catastròfiques gestions de les Caixes d’Estalvi vinculades a la gestió d’Esperanza Aguirre i Francisco Camps, sinó que hi ha escasses reaccions a les retribucions milionàries i liquidacions dels personatges que han portat a la Banca Espanyola a la desconfiança mundial. S’apliquen ajuts públics en detriment de partides fonamentals per a tots els ciutadans. Sense investigar qui són responsables.
El president del Consell Judicial del Poder judicial, dilapida els diners públics en despeses personals i el fiscal general de l’estat tanca la investigació. ¿Iguals davant la llei?
Els gestors de la banca espanyola són dels millors pagats de la Unió Europea. Són tigres de paper, però segueixen assignant retribucions milionàries i estant les seves entitats en risc d’intervenció. Han enganyat, molts d’ells, als seus clients amb dipòsits que en realitat eren altres productes que ara són gairebé tòxics.
Sense exemplaritat i transparència, la democràcia deixa de ser-ho. Esperanza Aguirre ni si va immutar quan el seu partit –i ella mateixa– parlaven dels enganys del dèficit de l’estat. Zapatero era un «mentider» i ella es nega a donar cap explicació sobre l’ocultació de la meitat del dèficit de la comunitat de Madrid.
A Grècia creix l’extrema dreta. A França, també. A Itàlia afloren partits que són essencialment populistes. ¿Què creuen els dirigents polítics que passarà a Espanya amb l’exemple que reben els ciutadans?
Anem camí a l’abisme. Molts organismes internacionals critiquen obertament la política de Mariano Rajoy. L’últim informe de l’OCDE demana que es deixin caure als bancs en fallida. I vaticina més patiment pels espanyols.
No se sent una resposta contundent en exigència d’exemplaritat, solidaritat en els sacrificis i transparència. La democràcia no pot albergar impunitat per als poderosos. Més de dos milions de nens espanyols estan en la pobresa, però el Govern no es dóna per al·ludit. ¿A on condueix aquest camí insensat?
Per a més informació consulti l’edició en paper.
