PERIODISTA
Malgrat el propòsit més que evident d’apuntalar la Monarquia i el Règim que representa mitjançant la substitució del seu cap visible, l’abdicació de Joan Carles i la subsegüent coronació del seu fill ni satisfà la voluntat d’un cada vegada més creixent nombre d’espanyols, ni, per descomptat , la necessitat de la nació de reconstruir-se en termes de progrés, democràcia i modernitat, i de treure’s, en conseqüència, tot el que li destorba. O dit d’una altra manera: els resultats de les eleccions últimes, les primeres des que el règim va tocar fons arrossegant amb si les últimes restes de justícia social, seguretat jurídica, decència política i democràcia que quedaven, no van revelar únicament el principi de la fi del bipartidisme ominós, sinó el del tripartit que compon aquest amb la Corona, i, per extensió, amb la Monarquia reinstaurada per Franco i sancionada d’aquella manera per una Constitució, la del 78, que amb prou feines van votar tres de cada deu espanyols, els que tenien dret a vot llavors, i això sense restar a aquesta proporció els que podent no van votar i els que van votar que no.
La irracionalitat de la Monarquia, això que un país es pugui heretar com s’hereta una finca i que per a això no cal que concorri mèrit cap ni aprovació popular alguna, pretén aplicar-se una vegada més i en uns moments en què si Espanya necessita alguna cosa urgentment és, a part de pa, dignitat, justícia i treball, racionalitat a cabassos. Que el destí d’una nació de la pàtria que entre tots composem, s’estableixi i es ventili en una convocatòria de premsa sense preguntes de Mariano Rajoy (la mudesa de la premsa és la mudesa del poble), seguida d’uns paperots institucionals i de unes litúrgies buides, no és una cosa que la societat espanyola pugui veure sense acabar d’indignar-se, ja que el paper de convidada de pedra que se li assigna ja ni s’ho creu, ni ho vol, ni ho assumeix, ni s’ho sap .
Felip V, d’infausta memòria, va ser el primer dels Borbons, i no és que una bona part de la gent desitjaria que Felip VI fos l’últim, sinó que no fos, és a dir, que s’obrís serenament, pacíficament, però d’una vegada, la llera perquè els espanyols decidissin, expressant en referèndum, l’Estat que volen. El seu Estat, no el d’uns pocs i els seus privilegis.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
