Després dels esdeveniments sobrevinguts el vespre del 31 de desembre a Colònia –i de la difusió que es va començar a donar de fets similars a diferents països europeus–, la reacció dels partits de dreta no s’ha fet esperar, atacant les posicions més aperturistes en relació a la immigració i denunciant els perills de la multiculturalitat.
Ben cert és que resulta molt difícil ser just i ponderat davant d’uns fets tan greus com són l’assetjament massiu i la violència sexual contra les dones, que recorden esdeveniments similars que van tenir lloc fa pocs anys als països àrabs, i que remou en profunditat la consciència col·lectiva de les societats europees en contra de la imatge que es té de la immigració i de l’Islam.
La realitat, però, és que aquestes actuacions no tenen res a veure ni amb la multiculturalitat ni amb la immigració, i que tampoc es poden assimilar a allò que és realment l’Islam; en aquest cas, la violència no és ni una qüestió cultural ni tan sols una qüestió religiosa, és un problema d’educació. Tot i que les societats europees ens omplim la boca de conceptes com la igualtat, la llibertat, la justícia social, la tolerància…, la realitat no deixa de demostrar que el masclisme –o, pitjor encara, la violència masclista– segueix estant a l’ordre del dia, de sud a nord i d’oest a est.
El que més costa d’entendre és la utilització política i la instrumentalització social que es fa d’aquests esdeveniments; en lloc de portar a buscar solucions a l’arrel del problema, només indueixen alarma i generen el sentiment d’una major inseguretat ciutadana, fins aconseguir que l’opinió pública se senti hostil als immigrants. Com deia l’Emma Riverola a El Periòdico de Catalunya d’ahir: «No podem caure en la trampa d’escollir entre la integritat de les dones i l’acollida als refugiats», tot i que això és el que pretenen determinats partits polítics populistes i certs moviments socials de l’extrema dreta.
Sabem que l’educació és l’única eina eficaç a l’hora d’eradicar el masclisme i d’imprimir, d’una vegada per totes, en la ment de les persones que les dones són iguals que els homes, més enllà de qualsevol consideració religiosa, cultural o, també, identitària. Defensar el dret a la diferència, la llibertat religiosa o ideològica, la convivència pacífica, són unes actuacions absolutament imprescindibles en la societat actual, com també ho és la lluita quotidiana per què la igualtat entre dones i homes esdevingui real.
Més enllà d’allò que se’ns vol fer veure, hem de saber –segons dades de l’OMS– que de cada tres dones del món una ha estat subjecte de violència; segons dades de l’Agència pels drets fonamentals de la Unió Europea, una de cada dos dones dels països escandinaus ha patit violència masclista; i segons dades de la Banca Mundial, el 86% de l’assetjament sexual és perpetrat per coneguts i/o familiars. Amb aquestes dades a la mà, ¿hem de seguir estigmatitzant la immigració, o hem d’empènyer els governs i els organismes responsables a emprendre campanyes d’educació per la igualtat?
