- Foto:
Es nota que s’albiren eleccions. Els mitjans recullen notícies oficials o oficioses al respecte, els partits polítics fa dies que han iniciat moviments, i els polítics de reraguarda han començat a fer esmorzars, dinars, berenars i sopars per perfilar aliances i poder jugar en aquest petit tauler de la política nacional.
La veritat és que és un escenari potinejat, al què els pobres electors estem tan acostumats que només ens queda esperar quina nova aliança o quin nou programa consensuat –i poc creïble– se’ns voldrà vendre, i que, segons el tarannà de cadascú, ens prendrem amb humor o amb sarcasme.
Deixant de banda aquesta letargia dels electors, que segurament –així ho espero– ens espolsarem abans de l’hora de les urnes, allò que es veu, allò que se sent i allò que es respira, no és gens engrescador; fins i tot, algun cop, arriba a ser dissuasori. El sentir general és el d’un cansament –per no dir un fàstic– de partits i de polítics. Si bé alguns, durant anys, hem estat capaços de votar programes presentats per partits amb una ideologia que es podia correspondre, més o menys, amb les nostres conviccions i de creure en aquells que els defensaven, això –ras i curt– s’ha acabat.
La desídia ha estat tal –i ja ningú en vol saber les raons– que, als ulls dels votants, la coincidència de qualsevol acció amb el programa originari ha estat més fruit de la casualitat o de l’interès –del moment, d’alguns– que no pas de la necessitat de ser fidel a una línia ideològica o programàtica, ni tan sols per respecte als electors que la van votar. Així, el compromís es fon i la fe es desgasta, irremissiblement.
Estem en uns moments en què sembla que tornem a pensaments ancestrals, de quan pocs partits (per no dir cap) existien, de quan es votaven les persones per la confiança que inspiraven, pel seu seny, per la seva honestedat. Els electors d’avui enyoren cada cop més les llistes obertes –passant de la governabilitat– perquè voldrien retrobar la fe en uns elegits que anessin a defensar els interessos col·lectius des del sentit comú i la coherència, pensant realment en el present i sobretot en el futur del país.
Tot plegat, ¿un camp adobat per als candidats demagogs i populistes? Potser no, si els electors som prou clarividents per destriar cants de sirena de compromisos reals i, sobretot, si som capaços de tenir memòria i d’analitzar com cal actuacions passades, defugint dels chaqueteros, dels que han estat sempre al servei de l’amo i dels que han confós el seu interès amb el de tots.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
