Sembla un precepte, un consell que podria sentir-se en un funeral o llegir-se en un llibre d’autoajuda o sentir-l’hi a un jugador de futbol en ser eliminat, el seu equip, en una semifinal de la Champions League. Podria ser una «analecta» confuciana. Però no, en aquesta ocasió és el títol que he triat per aquest article, pel dia en què –ara sí– s’inicia la legislatura.
He escollit aquest títol per una raó senzilla: l’escenari polític s’ha configurat amb un Govern de coalició format pels partits d’ordre continuista. Això vol dir que, a priori, les polítiques que veurem no variaran gaire de les anteriors, o millor expressat: l’única diferència serà que abandonaran el furor reformista per consolidar l’erosió dels drets en què incorregueren les reformes. Serà un Govern de blindatge general de l’erosió, amb el leitmotiv de la modernització inacabada, de l’adaptació flexibilitzadora, etc. i que mantindrà contra les cordes les classes populars, mantenint la concepció patrimonialista de l’Executiu –tot i que ara la casa és gran– substituint la consolidació de l’Estat del Benestar basat en els drets de la gent per la imaginació conciliar. Això, és clar, és una predicció i com a tal pot resultar falsa, només els propers temps ho poden confirmar. Realment em preocupa poc la seva confirmació, d’aquí allò de «tocar de peus a terra», perquè el nostre projecte hi és i va rebre 5.445 vots i set consellers disposats a defensar-lo, i és des d’aquest projecte que mirem endavant.
Però no només des d’un partit polític es pot defensar un projecte d’esquerres per a Andorra. En aquest escenari de consolidació de l’erosió compto que els ciutadans seguirem sortint al carrer, que les associacions i col·lectius continuaran creixent, que actuarem a l’esfera pública com una ciutadania responsable –que no és aquella que calla quan no està d’acord, tot el contrari–, que exigirà al seu Govern –efectivament, el del poble sobirà: el seu Govern, el seu Consell, la seva Justícia… – no només solucions o respostes, sinó paraula i agència, generació i repartiment de la riquesa, serveis públics de qualitat per a tothom, mecanismes de participació en la presa de decisions, sous dignes i habitatges dignes, atenció mèdica en equipaments públics plenament disponibles i que acompleixin la seva comesa, jubilacions justes, educació en la igualtat i, en definitiva, una millor vida que no s’acabi on comença el mercat. A alguns això els hi semblarà fer volar coloms; jo crec que és l’única manera de tocar de peus a terra. La resta és la utopia dels qui més tenen, ideada per preservar el privilegi.
