Maria Zambrano, la més brillant i exquisida intel·lectual espanyola del segle XX, la gran dama de l’exili, era a Madrid el 14 d’abril de 1931. Filòsofa i poeta , també va ser reportera, amb semblant bagatge, d’aquell gloriós dia.
En l’himne d’Homer, Afrodita es fa mereixedora d’aquest mateix epítet: La Naixent. Així és anomenada. I d’Afrodita va ser aquell dia, un dia naixent, on tot va néixer: fins al dia, fins als núvols, fins a la gent .
Passaven guàrdies civils portats a coll pel poble, per la gent del poble de Madrid, i ells eren feliços. Els lladregots es van declarar en vaga; no hi va haver un sol furt, per petit que fos. Les persones entraven als bars, on demanaven i pagaven; ningú va intentar prendre ni tan sols un cafè sense pagar. Les joieries estaven intactes, amb els seus joies resplendents; ningú va pensar en trencar els vidres , ningú va pensar en trencar res.
Crec jo que era la caritat del dia. Però si aquesta caritat del dia es va donar precisament el 14 d’abril, i si el que va néixer aquest dia naixent va ser la República, no pot ser per atzar . Va ser, doncs , un naixement i no una proclamació. ( … )
Van florir les banderes republicanes, van florir no sabia des de quin camp de roselles o de farigola. Fins i tot havia perfum a camp, a camp d’Espanya. I , llavors, tot va ser molt senzill: Miguel Maura va avançar amb la bandera republicana als braços. La portava tendrament, com es porta un dipòsit sagrat, un ésser estimat. La va desplegar i va dir simplement: «Queda proclamada la República». Va ser un moment de pur èxtasi. ( … )».
Tal dia com avui, fa 83 anys, va arribar per a la gent, amb la República, l’alegria de viure, aquesta alegria que es va perdre en els runams del temps i que cada vegada més espanyols enyoren i reclamen. Maria ho va veure, va estar allà. I va deixar la seva crònica exacta com qui deixa, a més, una brúixola.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
