Diumenge passat vaig anar al matí al cinema de l’Illa Carlemany per veure la gravació del musical ‘Mar i cel’, la gran obra de Dagoll Dagom, perquè ja havia treballat sobre aquesta peça quan vaig preparar la meva conferència per al SAC sobre Àngel Guimerà. El musical no em va decebre, encara que tenia moltes adaptacions, però mantenia íntegre el seu tema, que encara avui continua sent d’actualitat. La força de la música i de les veus continuava colpint amb la mateixa energia de sempre, i la tragèdia d’en Saïd i la Blanca continuava desplegant-se amb aquella potència emocional que la fa única.
Aquest 2024, Dagoll Dagom s’acomiada definitivament dels escenaris després de cinquanta anys de trajectòria, i això dona a aquesta darrera reposició un valor emocional especial. Saber que ‘Mar i cel’ és el seu últim gran títol afegeix una càrrega sentimental que se sent fins i tot veient-lo des d’una butaca de cinema. La companyia ha estat un referent indiscutible del teatre musical català, i aquesta obra és, sens dubte, una de les més estimades i emblemàtiques.
Mentre veia l’espectacle enregistrat, pensava en la força del drama original de Guimerà, en la manera com retrata el conflicte entre cultures, la por mútua i la impossibilitat de conciliar dos mons enfrontats. Tot això continua essent d’una actualitat sorprenent, i entenc per què ‘Mar i cel’ ha aconseguit mantenir-se viva durant dècades: perquè parla d’unes emocions i d’uns conflictes humans que no caduquen mai. La música de Dagoll Dagom no fa més que amplificar aquesta intensitat, convertint el drama en una experiència profunda i colpidora.
Veure la gravació també em va fer pensar en la importància de conservar el teatre. Moltes produccions desapareixen tan bon punt abaixa el teló, i només queden en el record de qui les ha vistes en directe. Aquesta captació, en canvi, permet que aquesta darrera versió de ‘Mar i cel’ no es perdi. És un regal que queda, una manera de mantenir viu un espectacle que ha marcat tantes generacions.
Quan es van encendre els llums del cinema, vaig sentir una emoció estranya, d’aquelles que barregen tristesa i agraïment. Tristesa perquè Dagoll Dagom diu adeu, i amb ells s’acaba una manera de fer teatre que forma part de la història cultural del país. Agraïment perquè han deixat un llegat immens i perquè aquesta darrera versió de ‘Mar i cel’ permet tornar-hi sempre que calgui, encara que ja no puguem tornar-los a veure damunt l’escenari.
Sortint del cinema, caminant pels passadissos de l’Illa Carlemany, vaig sentir que aquesta obra continua viva dins meu. ‘Mar i cel’ és un d’aquells títols que no s’esgoten mai, que mantenen intacta la seva capacitat d’interpel·lar-nos. I diumenge al matí, veient-la una vegada més, vaig comprendre que les grans històries no necessiten canviar per continuar emocionant: simplement necessiten que algú les torni a mirar.
