Alfredo Pérez Rubalcaba va decidir després de les eleccions europees llençar la tovallola. Va convocar un Congrés Extraordinari del seu partit per al 19 i 20 de juliol que triarà una nova direcció que eventualment convocarà les primàries al novembre. Algunes veus s’han aixecat reclamant un ordre invers dels esdeveniments: primer, primàries i després congrés. Fins i tot alguna fórmula intermèdia, no prevista en els estatuts del partit, com un congrés obert a tots els militants i no només als delegats. Segurament si Rubalcaba hagués optat per alguna d’aquests altres camins algú li hauria reclamat el contrari.Han estat aquestes unes eleccions estranyes. A nivell europeu se’ns va prometre que serien històriques perquè per primera vegada triaríem a les urnes al president de la Comissió però ara Angela Merkel s’està pensant el seu suport a Juncker. A nivell nacional les eleccions es consideraven importants per prendre la temperatura a meitat de legislatura però ningú pensava que anaven a propiciar un terratrèmol com el que s’ha produït en el principal partit de l’oposició ni un esvoranc de tal dimensió en la fèrria i massiva opció bipartidista. Entre l’estupefacció i el menyspreu les formacions miren al emergit Podemos i al seu líder, Pablo Iglesias. Fa tres mesos ningú els esperava, les enquestes no els van prendre la mesura i avui tenen cinc eurodiputats i la confiança de 1.200.000 votants. Veurem com evolucionen, però de moment han demostrat dues coses: que molta gent a Espanya està més desencantada dels polítics que de la política i que molts esperen algú que els inspiri confiança i els insufli una mica d’il·lusió entre tanta decepció. Els congressos i els programes són importantíssims, sens dubte. Però ja vam veure com el PP va tirar les seves promeses a les escombraries des del primer consell de ministres i veiem com el PSOE porta en el que va de legislatura un congrés i una conferència política que no li han servit per frenar l’hemorràgia a les urnes. Crec que en aquests moments l’interès ciutadà pel detall orgànic del PSOE tendeix a zero. Els seus potencials votants necessiten senzillament algú a qui creure. I el temps passa inexorablement .H
Per a més informació consulti l’edició en paper.
