periodista
El món conté la respiració davant una intervenció militar dels EUA a Síria. Tot està preparat i Obama només esperava que els congressistes tornessin de vacances per avalar l’atac. La imatge fereix, com també el gir d’un president que va rebre el Nobel de la Pau per situar la diplomàcia multilateral i a les Nacions Unides en una posició central en les relacions internacionals i que en el seu discurs inaugural va proclamar que el poder que té els EUA no li dóna dret a fer qualsevol cosa. Va ser una esmena a la totalitat a la política del seu predecessor que en l’ordre internacional sempre va optar per la unilateralitat, tot i que en les seves aventures bèl·liques no li van faltar socis , com bé es recorda .
La guerra de l’Iraq al marge de l’ONU va deixar lliçons que pel que sembla no van ser apreses. Ni els sàtrapes es van donar per assabentats, ni la comunitat internacional va forjar protocols i aliances per actuar contra ells quan la situació ho requerís. Bashar al-Assad porta anys emparant la seva política criminal en aquesta inacció. El fruit, una interminable guerra civil que ha acabat amb la vida de més de 100.000 sirians, gairebé la meitat civils, ha deixat milions de refugiats i el colofó ?ha estat l’atac amb armes químiques que ara s’intenta documentar. Que cal frenar aquest individu, ningú ho posa en dubte. El debat se centra sobre la forma de fer-ho.
El dret d’ingerència per intervenir sobre un país sobirà i l’ús de la força estan contemplats a la Carta de les Nacions Unides però sempre com una excepció precisament als principis sagrats de no ingerència i de prohibició de l’ús de la força en les relacions internacionals. Són, doncs, l’última solució quan les precedents han resultat infructuoses i sempre s’ha de fer amb autorització de l’ONU. En el cas de Síria es troba a faltar en els dos últims anys aquesta gradació en la pressió internacional sobre el règim d’Assad abans d’optar per la solució armada. El món estava en altres coses. I aquest pecat, que ja no té solució, no pot redimir-se amb una actuació irregular. Que Assad ha sobrepassat totes les línies vermelles ningú ho discuteix . Que la resposta a aquesta violació no es pot fer violant la legalitat internacional, tampoc hauria de ser matèria de discussió. Llevat que en bombardejar Damasc, pel mateix preu, dinamitem una miqueta més l’ONU .
Per a més informació consulti l’edició en paper.
