Durant l’any passat vam anar tenint notícies que fa 80 anys que finia, a mà armada, una de les experiències més engrescadores de la nostra història: aquella que començava a mitjans d’abril del 1931 entremig de l’alegria de les classes més populars, que intuïen possibilitats certes d’una profunda regeneració social. Portats per l’onada esperançadora, l’Enric Canturri, el primer alcalde republicà, proclamaria la República des de la balconada municipal de la Seu i el Roc Pallarès i l’Agustí Coma, síndic i subsíndic, respectivament, del Consell General de les Valls d’Andorra no tardarien gaire a viatjar a Madrid, octubre del 31, per felicitar al president de la Segona República, Manuel Azaña. L’altre cara de la moneda eren els estaments socials que havien dominat aquesta part del Pirineu: en l’aspecte polític, els grups humans més representatius del caciquisme i en l’aspecte social, l’església catòlica.
El caciquisme polític anterior a la situació republicana tenallava la nostra societat impedint que els vents democratitzadors hi acabessin d’arribar. Les eleccions, universals masculines a l’Alt Urgell, per caps de casa a Andorra, eren munyides sense misericòrdia pels cacics, que les feien anar i venir segons les conveniències de cada moment. Amb aquest clima no es podien fer avenços, les institucions locals, ajuntaments o comuns, no tenien cap altra força que les mínimes potestats que rebien de les autoritats superiors. L’ensenyament, la cultura i la sanitat eren articles de molt baix consum, en obert contrast amb la potència dels terratinents més importants, defensats, si calia, per militars o sometents de tota mena.
La societat alturgellenca i andorrana malvivia encarcarada en ella mateixa. Les formes de vida, les relacions socials, la manera de veure el món de la ciutadania de peu, tot estava dominat per una religiositat molt rígida i normativa que avui dia consideraríem insuportable. El Bisbe ja no era el senyor feudal de la Seu, ni de la seva comarca, però mantenia uns poders fortíssims en totes les institucions locals i comarcals. La presència omnipresent de la clerecia, no contrapesada per altres forces polítiques o socials, era, malgrat la voluntat de personalitats com el bisbe Benlloch o el mateix Guitart, aclaparadorament asfixiant. I no diguem a Andorra, on la màxima autoritat eclesiàstica era també la civil.
La Segona República venia a plantar cara en aquesta situació. No era una perspectiva revolucionària, en el sentit de passar el poder a les classes populars, no, era sobretot a casa nostra la possibilitat de crear un marc de convivència més respirable, amb una mica més de joc per a possibles progressos, tant de justícia social com d’ambients culturals: ensenyaments i cerimònies laïcitzants, nou paper de la dona, promoció d’una economia empresarial més oberta… El gran problema, el problema fonamental, era la rigidesa de tot plegat, qualsevol petit moviment de canvi era un niu de dificultats, d’enfrontament amb una sense fi d’interessos ancestrals.
D’aquí el gran mèrit de l’experiència republicana a casa nostra. Quantes portes no va obrir, encara que a l’altra banda empenyessin per deixar-les tancades!! Tota la lluita per l’ensenyament laic a la Seu, per l’Institut, pel vot de la dona, per una religiositat més ancorada en l’evangeli que en la litúrgia… I a Andorra, les obres de la Fhasa, la lluita pel sufragi universal masculí, aconseguit l’any 1933, després d’unes pressions socials que no s’entendrien sense els aires republicans que pujaven Valira amunt. Crec que no es pot negar que la Segona República va ser la porta que ens va obrir el desenvolupament econòmic i social actual. Malgrat els esforços dels franquistes, no sempre ubicats només al sud de la nostra frontera, per tornar al caciquisme i a la submissió prerepublicanes.
L’any vinent, els Reis Mags ens podrien portar una Tercera República, això sí, amb final feliç.
