El jutge Emilio Calatayud, que té tant sentit comú com sapiència jurídica, li ha dit en la COPE a Ernesto Sáez de Buruaga que els jutges apliquen les lleis, la qual cosa no significa que facin Justícia. És una fina reflexió sobre el que distancia la legalitat de la Justícia. És legal que una persona, que porta pagant diversos anys la hipoteca del pis en el qual habita, no només li arrabassen el lloc en el qual viu, sinó que hagi de seguir pagant la hipoteca, però el més maldestre i el més filòsof entén que això no és just. És legal que un inquilí, que no paga el seu lloguer, pugui seguir ocupant més d’un any l’immoble, gratis total, fins que el propietari aconsegueix el desallotjament, però des del porquer a Agamèmnon entenen que això és injust.
Que un personatge tan antipàtic i fal·laç amb el sobrenom d’El Cuco, surti de l’encobriment d’un assassinat i d’una presumible violació de l’assassinada amb tres mesos de reclusió en un centre de menors, és alguna cosa que, desgraciadament, excita el terrible camí de la venjança personal, aquesta terra de ningú i de tots que va ser l’origen de coses tan horribles com la màfia o ETA. I no pocs pares, ahir i avui, s’han plantejat quina hagués estat la seva reacció després de la doble ignomínia que suposa l’arravatament tan indigne d’una filla i la sentència.
Però els jutges apliquen lleis. In dubio, pro reu. En cas de dubte es resol a favor de l’acusat, i això, que ens sembla monstruós, ens lliura d’altres injustícies irreversibles. En aquest cas no ha existit la Justícia, sinó la legalitat. I la legalitat deixa aquest mal sabor de boca, aquesta impotència, aquest desgrat davant el que ens sembla una iniquitat i un desaforament. Però l’alternativa és terrible, perquè significa marxar cap a enrere, cap al Codi d’Hammurabi. El que no impedeix aquesta impotència, aquest dolor, aquesta sensació de societat fracassada.
Periodista
redaccio@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
