Escoltant dir que «tenia dret a més» a un dels quatre exdirectius de la Caixa del Penedès que s’enfronten a un petició de la Fiscalia de 12 anys de presó per un presumpte delicte societari continuat d’administració deslleial –es van adjudicar pensions de prejubilació que sumen 31,6 milions d’euros–, he recordat una cita d’Adam Smith del seu famós tractat La riquesa de les Nacions. Diu així: «Tot per a nosaltres i res per als altres, aquesta sembla haver estat la ruïna màxima dels amos de la Humanitat en les diverses èpoques de la Història».
Els exdirectius de l’esmentada caixa (Pagès, Troyano, Caellas i Abellà) són els primers d’una llarga llista d’antics executius bancaris als que veurem asseguts al banc dels acusats. Són els responsables de la mala gestió dels estalvis que els van ser confiats pels clients d’aquestes entitats i els presumptes beneficiaris d’abusives indemnitzacions o pensions de jubilació. Excepte la Caixa catalana i alguna andalusa, totes les altres han estat rescatades amb diners públics. Des de Blesa, (Caja Madrid), a Hernández Moltó (Caixa Castella-la Manxa) passant per Crespo (CAM) o Fernández Gayoso i Pego responsables d’haver enfonsat Caixa Nova a Galícia, tots tenen pendent una explicació davant els tribunals de les seves aventures al capdavant de les caixes. També els consellers (nomenats pels partits, la patronal i els sindicats) que els van permetre (i es van beneficiar) de les seves decisions. Es creien els amos del negoci sense sentir-se obligats a respondre dels seus actes. Formaven part d’una elit que es creia mereixedora de ser protegida de les conseqüències dels seus propis errors mentre que als menys privilegiats –clients amb hipoteques, aturats amb crèdits per pagar– els consideraven indigne d’aquesta protecció. D’aquí els embargaments, els desnonaments i el que fins a cert punt encara resultava més insuportable: els discursos, les proclames d’austeritat, els al·legats en favor de la retallada de salaris i els acomiadaments amb indemnitzacions a la baixa. La llei de l’embut. Els mateixos que fiscalitzaven fins al cèntim les modestes pujades salarials dels empleats, s’adjudicaven escandaloses indemnitzacions. Ho va reconèixer un d’ells, l’exdirector general Joan Caellas. «Vaig veure el contracte (4,9 milions d’euros d’indemnització) i vaig dir doncs està molt bé aquesta pòlissa». Amb un parell. No s’han assabentat en quin país i en quina època vivim. 12 anys de presó sol·licita el fiscal. Esperem que la Justícia sancioni els abusos.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
