SEPA és l’acrònim en anglès del sintagma nominal «Single Euro Payments Area», el que en català seria alguna cosa així com «Zona Única de Pagaments en Euros», va suposar un gran pas en la integració europea en eliminar les barreres i diferències de tracte en les transaccions bancàries de pagament entre països europeus, propiciant el desenvolupament d’una oferta de serveis de pagament més competitiva, innovadora, segura i eficient. Els instruments de pagament SEPA ofereixen als usuaris de serveis bancaris (tant si són consumidors com empreses) un sistema de cobraments i pagaments paneuropeu i interoperable, ja que és idèntic en 34 països, que són tots els membres de l’Espai Econòmic Europeu, compost al seu torn pels vint estats de la Unió Europea més Liechtenstein, Islàndia i Noruega i San Marino, Suïssa i Mònaco. Per tant, entre els estats membres de SEPA encara no es troba al Principat d’Andorra.
Gràcies a la implantació de SEPA, empreses, administracions i particulars poden efectuar pagaments en euros o en altres divises, sense utilitzar efectiu, des d’un sol comte situat a qualsevol lloc de la zona d’Europa que estigui integrada en SEPA, mitjançant un únic conjunt d’instruments de pagament i amb la mateixa facilitat, cost, eficiència i seguretat amb què els realitzen en l’àmbit nacional. L’èxit del procés d’adaptació a SEPA va estar sotmès a un conjunt de factors i la seva evolució va ajudar a la bona marxa de la iniciativa. Aquests condicionants van ser, principalment, de tipus legal (relatius al marc jurídic europeu) o econòmic (de viabilitat de negoci). Dins dels condicionants legals el més important que existia era la manca d’un marc jurídic uniforme, aplicable a tota l’Europa de l’euro. La Directiva sobre serveis de pagament va perseguir posar fi a la disparitat legislativa en la matèria. La Directiva 2007/64 / CE del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de novembre de 2007, sobre serveis de pagament en el mercat interior va proporcionar una base jurídica moderna per a la creació d’un mercat interior de pagaments, del qual la SEPA constitueix un element essencial. L’objectiu de la Directiva va ser garantir que els pagaments en l’àmbit de la UE -en particular les transferències, els càrrecs directes i els pagaments efectuats amb targeta- puguin realitzar-se amb la mateixa facilitat, eficiència i seguretat que els pagaments nacionals interns dels Estats membres, establint el marc jurídic necessari per a la creació de la Zona Única de Pagaments per a l’Euro (SEPA). La Directiva va reforçar els drets i la protecció de tots els usuaris dels serveis de pagament (consumidors, minoristes, petites i grans empreses i autoritats públiques). El BCE i la Comissió Europea van estimar que l’adopció de la Directiva pel Parlament Europeu va constituir un pas decisiu per a la creació de la SEPA.
La Directiva 2007/64 / CE, en harmonitzar el marc jurídic aplicable, va facilitar en gran mesura l’aplicació operativa dels instruments de la SEPA en el sector bancari, a més de la seva adopció per part dels usuaris finals, el que establirà les bases per a un mercat únic «intern» de pagaments en euros. Així mateix, la Directiva va reforçar la protecció dels consumidors i va fomentar la competència i la innovació, incentivant així el progrés tecnològic i el desenvolupament de nous productes, com la facturació electrònica, que poden reportar notables beneficis a l’economia en el seu conjunt. La Directiva va establir les normes d’execució de les operacions de pagament quan les operacions de moviment de fons siguin en format electrònic. Per tant, no s’aplica ni a les operacions de pagament efectuades en efectiu, ni a les operacions de pagament efectuades per mitjà de xecs en paper, ja que aquestes operacions, per la seva pròpia naturalesa, no poden processar-se amb l’eficiència d’altres mitjans de pagament. La Directiva va tenir com a meta proporcionar una major protecció per al consumidor europeu, proporcionant-li una major seguretat jurídica i una sèrie de drets com a usuari dels serveis de pagament. A més, la Directiva 2007/64 / CE va disposar que en les transferències transfrontereres en euros que no impliquin un canvi de divises, els diners estarà disponible com més tard en el compte del beneficiari al final del següent dia hàbil de la data d’execució. Val la pena recordar, que els estats membres de la UE van haver de traslladar la Directiva a les seves respectives legislacions nacionals a tot tardar, l’1 de novembre del 2009.
En un altre ordre de coses, fa uns anys es va promulgar la Directiva (UE) 2015/2366 del Parlament Europeu i del Consell de 25 de novembre de 2015 sobre serveis de pagament en el mercat interior i per la qual es modifiquen les Directives 2002/65 / CE, 2009/110 / CE i 2013/36 / UE i el Reglament (UE) no 1093/2010 i es deroga la Directiva 2007/64 / CE, més coneguda com la Segona Directiva de Pagaments o com PSD2. Els estats membres de la UE havien de transposar aquesta regulació a la legislació nacional com més tard el gener de 2018, però aquest tràmit va ser posposat a l’espera que el Parlament Europeu aprovés les Normes Tècniques, conegudes com RTS, aspecte complementari i crític per a la implantació d’aquesta normativa. Atès que el Parlament Europeu va aprovar i va publicar el Reglament que regula aquestes últimes el passat 13 de març de 2018, concedint un termini de 18 mesos per a la seva implantació, es conclou com a data límit per a això el 14 de setembre del 2019.
La Directiva PSD2 persegueix obrir el mercat dels serveis de pagament a les denominades Entitats de Pagament, nous proveïdors a sumar als tradicionals Bancs Comercials. Això implica permetre l’accés a tercers a la infraestructura dels bancs, i que, entre altres novetats, elimina els càrrecs addicionals per pagaments amb targeta o transferències i regulen el funcionament de nous serveis que operen a través d’internet o dispositius mòbils. D’aquesta manera, una major competència derivarà en un mercat més dinàmic, transparent i eficient per als usuaris d’aquests serveis, principalment consumidors i empreses. Si a això afegim l’important creixement del comerç electrònic i la necessitat d’enfortir la seguretat dels pagaments per internet, tindrem una visió global de l’abast d’aquesta normativa. La Directiva PSD2 regula les condicions que han de complir aquestes entitats de Pagament pel que fa a capital, recursos propis, estructura organitzativa i pla de contingències, en funció dels serveis que presten, així com la preceptiva autorització administrativa per poder actuar amb les garanties legals suficients.
Per tant, la PSD2 ofereix oportunitats a tots els actors residents a Europa; en primer lloc per als clients dels serveis de pagament, tant particulars com empreses, s’obre un escenari presidit per un major nombre de proveïdors i serveis que, resolts en un entorn tecnològic més segur que l’actual, haurà de redundar en un increment de l’oferta i qualitat de serveis i una disminució del preu dels mateixos; en segon lloc, per a les entitats financeres, l’oportunitat d’establir estratègies de col·laboració amb els TPPs autoritzats ampliant la gamma de serveis bancaris, el que els dóna una oportunitat de monetitzar-los; i en tercer lloc, per a les Fintech i proveïdors de serveis tecnològics, el repte de desenvolupar i implantar serveis de qualitat que ofereixin solucions eficients a l’elevat nombre de clients dels serveis de pagament.
