Aclaparada per la naturalesa i envergadura de les tales perpetrades pel Govern de Rajoy a les avingudes dels serveis públics i en els passejos dels drets civils, la ciutadania ha reparat tard, o no ha reparat encara, en la bogeria arboricida desencadenada en diverses ciutats espanyoles per la mà, en la majoria dels casos, de regidors municipals del PP. No és exactament el cas de Madrid, on els arbres cauen sols, encara que si es desplomen de sobte ho fan per un excés de reg, de desídia i de podes fora de temps, però sí, per exemple, de Sevilla o Marbella, on es podria dir que l’ombra dels seus plàtans d’Índies val el seu pes en or si no fos perquè l’ombra dels arbres, i no diguem la utilitat i la bellesa, val molt més que l’or.
A Sevilla, on les ferotges i inadequades podes han anat debilitant els exemplars de port més superb, s’ha arribat recentment a la bestiesa d’arrencar d’arrel tots els arbres d’un cèntric carrer perquè pugui veure’s des de qualsevol punt del la mateix, al fons, la Torre de l’Or. Qualsevol criatura en el seu sa judici entén que per poder veure la Torre de l’Or o qualsevol altra cosa, a part d’apropar-se una mica, cal conservar-se viu, circumstància que sota el sol calcinant de Sevilla, sense arbres sota els quals aixoplugar-se, sembla improbable. Però uns oncles que no reconeixen ni entenen la bellesa i utilitat supremes dels arbres, sinó només que els serveis municipals o les contractes de neteja han de escombrar de tant en tant les fulles, què poden fer per una ciutat sinó menyscabar, empobrir, desfigurar, destruir? El cas de Marbella, que, llevat del bellíssim i poc conegut nucli antic, és una ciutat d’arquitectura de platja i urbanisme d’al·luvió, és més sagnant si cap: arbre bell i sa que veu l’Ajuntament, arbre que tala sota capa de ficar la fibra òptica o d’acord amb qualsevol altre argument ximple. Marbella és el seu mar al·lucinant, la muntanya que la defensa dels mals vents i tempera el seu clima fins al grau perfecte de benignitat, i la seva preciosa massa vegetal, plantes, flors i arbres. La resta es pot trobar en qualsevol altre lloc, el ciment, el soroll, els cotxes, les pizzeries, l’erm de les ànimes … Doncs bé; l’Ajuntament ja s’ha raspallat tots els meravellosos arbres de l’emblemàtic carrer Finlàndia, i els milers d’ocells que els habitaven, i la fresca ombra que la seva volta vegetal projectava benèfica sobre les persones, i la funesta alcaldessa amenaça d’estendre el seu furor arboricida fins l’extermini total. Les tales, mira que a aquesta gent li agraden les tales.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
