A l’estiu no hi ha res com una bona polèmica per fer moure les passions amansides per la calor. A França es pondera l’actuació del guardaespatlles presidencial que apallissa treballadors manifestant-se el primer de maig; a Espanya es passegen –a cada volta més descarats– els apologetes del franquisme. A Andorra, però, ens agraden els clàssics de veritat i discutim de la religió i de l’educació. Encara? Sí. Però si es tracta d’una qüestió ja resolta… Depèn. Hi ha problemes més importants… Ho dubto: l’educació és un dels fonaments de la marxa del nostre sistema social.
1) Oportunitat: imagino que hom es fa el cas de què no cada dia es vota al Consell General una llei d’ordenament del sistema educatiu andorrà. De fet el text de referència és del 1994, és a dir, que s’entén que si una força política ha d’expressar qualsevol desacord amb el projecte de llei fet pel Govern, ha estat ara el moment i no cap altre.
2) Pertinència: la qüestió ha estat tractada com a «fals debat». Es tractaria d’un fals debat si les posicions que es discuteixen haguessin estat resoltes. D’una banda l’església catòlica –a l’article 20 del projecte s’especifica que és aquesta confessió la que s’impartirà–, que per la seva pròpia natura apostòlica és una institució proselitista, ja que una religió es nodreix, necessàriament, dels seus practicants. Sense la pràctica tot el seu cos mitològic i cosmogònic no tindria un sentit religiós, un reflex a la realitat. De l’altra banda la posició del PS, que comparteixo: el reconeixement –tal com estableix la Constitució– de la llibertat de culte; s’entén, però, que totes aquestes pràctiques són de caràcter privat, és a dir, circumscrites a l’àmbit familiar, domèstic i fins i tot públic quan es tracta del context del temple i de les seves manifestacions tradicionals. L’escola pública la comprenc, però, laica. Això vol dir lliure de tota influència religiosa. Entre la primera i la segona posició una solució de compromís: a l’Escola Andorrana s’imparteix religió de manera optativa dins l’horari lectiu. Aquesta solució és el que s’ha considerat que supera el problema. És una sortida negociada amb l’església, que no té pensat cedir pel que fa a la presència del catolicisme a les aules. Si l’oportunitat ho brinda, és evident que el desacord amb aquesta solució es posarà, de nou, sobre la taula.
3) El Concordat de 2008: aquest és nucli del problema, ja que és en aquest tractat on, efectivament, s’estableix l’obligació de l’optativa. És a l’article XI al seu apartat 3.a on s’especifica que els «centres han d’oferir l’ensenyament de la religió catòlica dins l’horari escolar». Renegociar-ho? Tot indica que es posaria en risc la pervivència del coprincipat, o una cosa per l’estil hem pogut tornar a sentir…
4) Obstacles a priori: el primer obstacle per cercar la completa laïcitat del sistema educatiu és la mateixa església, ja que constitueix un poder polític per ella mateixa que s’oposaria completament a la idea. El punt de l’educació constituiria una línia vermella en una hipotètica negociació amb la Santa Seu. Hem de ser conscients de la nostra excepcionalitat de la mateixa manera que hem de ser conscients que sense proselitisme l’església perd part de la seva raó de ser, ens ho demostra la constància amb què aquesta ha intervingut l’educació durant tants segles i tanta geografia. El segon obstacle és el propi, és a dir, els partits conservadors de l’arc parlamentari i de la realitat extraparlamentària. Aquests es beneficien d’un statu quo del qual el coprincipat episcopal sembla ser la clau de volta, d’aquí les advertències apocalíptiques cada vegada que hom procura situar els drets –fills de la raó i fonaments de la llibertat humana– per sobre de la fe i de la conveniència.
