Quan un assumpte genera polèmica –per exemple, la flamant reforma laboral aprovada pel Govern Rajoy–, els qui la impulsen i els que li donen suport des dels mitjans procuren desviar el focus de l’atenció de l’opinió pública acudint al que es coneix com «estratègia de la divisió». Es tracta d’atacar un aspecte accessori de l’assumpte sotmès a debat. En aquest cas, el blanc triat per desviar l’atenció són els sindicats, que rebutgen la reforma laboral imposada. Només cal fer una ullada als diaris o detenir-se a escoltar qualsevol tertúlia de la ràdio o la televisió per constatar que es parla més dels sindicats que de les mesures que imposa la reforma: que si amb Zapatero eren complaents, que si són organitzacions obsoletes, que ja està bé que haguem de finançar-los entre tots, etc, etc. Algunes d’aquestes crítiques estan fundades, altres no tant. De la reforma pròpiament dita i en els seus trets essencials: obre la porta a una rebaixa generalitzada dels sous dels treballadors alhora que abarateix els acomiadaments, es parla menys, o només per dir (la qual cosa és veritat) que pitjor que un «mini salari és l’atur».
És veritat que Espanya té un problema gravíssim que són els més de cinc milions que no tenen feina, però també ho és que d’aquesta tragèdia no són responsables els sindicats. A l’hora de buscar l’origen de la crisi seria més just mirar els bancs abans que als sindicats. Però d’això, es parla menys a les tertúlies perquè els bancs que han sobreviscut són, també, dels pocs anunciants que queden i de la publicitat (escassa) intenten sobreviure no sense grans sobresalts els mitjans de premsa independents. Cal afegir que a l’estratègia de desviació de les crítiques a la reforma han ajudat els portaveus d’alguns dels sindicats, que amb les seves tosques declaracions alimenten un clima de crispació dialèctica que enrareix el debat i ofusca la comprensió dels arguments que addueixen per rebutjar la reforma laboral. Es diria que ni Méndez ni Fernández Toxo s’adonen que hi ha molta gent que ha criticat (amb raó) la seva excessiva contigüitat amb Zapatero i els estaven esperant per veure què feien quan governarà el PP. Si es precipiten o es passen en la resposta, perdran. La qual cosa no treu que, al meu entendre, moltes de les seves crítiques a la polèmica reforma, estiguin carregades de raó. L’enemic no són els sindicats, el problema és l’atur.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
